Il·lusió

Fa mitja hora que he arribat de Barcelona. Com cada any allà fan la "Fira  del Llibre d'ocasió" i, com cada any des de ja fa uns quants que he anat per trobar alguna petita joia per completar la meva biblioteca. Aquest any anava amb un llistat de llibres de Pedrolo, del qual estic completant la seva obra completa editada ((2 volums de moment als prestatges), altres anys tocava Manuel Azaña o edicions del "Quixot"...A través d'internet he vist moltes obres d'aquelles que no tinc a casa i penso que la fira pot ser un bon moment per a buscar-les. He de dir que els últims anys he tornat bastant decebut de l'oferta que els llibreters posaven a l'abast dels compradors, molt reste d'edició, novel·les i altres llibres per omplir prestatges...i molta oferta gràfica, es veu que els llibres il·lustrats tenen molta sortida!!! Tanmateix he après a passejar-me per l'interior de les barraquetes i això ajuda a trobar-hi coses diferents, de les que jo m'estimo, vaja! També ajuda molt observar altres compradors i esperar el seu regateig del qual et pots aprofitar si ells no acaben de realitzar la compra. Això m'ha passat avui en una de les parades. 

Hi havia un possible comprador que regirava llibres de primera edició antics i, entre aquests, he vist que sortia el de la Mercè Rodoreda: "Del que hom no pot fugir". No pogut reprimir el comentari: "Sembla que tots busquem les mateixes obres". Un del grup ha afirmat que era cert, però que demanaven massa per aquella, jo he escoltat que el venedor deia: "Si la vols et puc arreglar el preu i la deixo per...€. " No ha convençut a l'home, però a mi sí i mentre anava per endreçar-la de nou li dic: "No cal, jo si que el vull per aquest preu". L'hem revisat una mica, el suficient per veure el seu bon estat general, malgrat els anys, me l'ha posat en una bosseta de cel·lofana i me l'he endut més feliç que un anís. Aquest era l'últim títol que em faltava per completar les obres de la Rodoreda en primera edició, ja l'havia ullat a internet, però a preus massa cars i avui, vés per on...Per fi totes les novel·les de Mercè Rodoreda acabades en primera edició.

Passejant també he trobat la caseta de la llibreria on tenia ullats els llibres de Pedrolo, m'he aturat per demanar, però aquí no ha hagut bona sort, els tenen a la llibreria, però no aquí, però, de totes, totes, faig un cop d'ull i trobo un apartat de llibres signats per l'autor, i en mig de tots els del taulell trobo dos volums de correspondència de Pedrolo que no em sortia a la bibliografia de la qual jo disposava. Avanço i en una altra paradeta veig que tenen llibres en català separats i m'aturo per si veig algun Pedrolo, cosa que no passa, però si que veig una primera edició de: "Poesies" de Salvat-Papasseit, edició de l'any 1962 feta per l'editorial Ariel, molt buscada per ser la primera amb tota l'obra poètica de l'autor i a més per portar gravats d'en Josep Guinovart...i perquè es va fer una tirada molt curta, 116 exemplars segons diu un comentari del mateix llibre. He vist d'altres exemplars abans, però més atrotinats que aquest, és per això que aquí demano preu, me'l diuen i no dubto a portar-lo a casa...Avui és el meu dia de la sort!!!

Llibres del poeta com aquest se n'han fet poquets, gaudiu:

Realment és una bellesa de llibre. Efectivament avui ha estat un dia d'aquells per recordar, però per bé.

Neruda, Pablo: hombre...poeta

Dia 23 de setembre de 1973, el cop d'estat ha triomfat a Xile. Pablo Neruda està malat, i els fets que han esdevingut al seu país les darreres setmanes agreugen el seu estat, no ho suporta, la seva ànima abandona un cos que tot i ser vell, no ho és tant com per abandonar la vida terrenal...Pablo Neruda és mort.
(això ho escric el dia 23 de setembre, però és tan tard que ho publicaré demà dia 24, més que res per poder ampliar, les dades)

Recordo molt clarament el primer llibre que vaig tenir a les mans del poeta, era: Los versos del capitán. en una edició de l'editorial Losada (quants llibres van arribar a tenir les meves mans d'aquesta editorial!). Tenia jo 16 anys i no havia sentit a parlar mai d'aquell poeta, m'ho va deixar un company de classe a l'institut, eren classes nocturnes i jo era un mamelló al costat dels companys i companyes tot@s més grans  que jo. Aquell noi parlava amb emoció dels versos allà continguts, els rellegia un i altre cop posant un èmfasi no sempre adequat, però que ajudava a entendre que el poeta ens deia coses importants que calia escoltar o llegir.

Però jo encara llegia novel·letes be Martín Vigil, aquell capellà ficat a escriptor que captivava els adolescents amb els seus escrits on pretenia donar lliçons de vida...què manipulats estàvem! Tanmateix les llavors no van caure en terra erma i quan es van publicar les memòries del poeta -recordeu- "Confieso que he vivido" les vaig comprar amb interès recordant aquells versos escoltats a classe. Fou l'inici d'una gran  amistat. Aquelles paraules tan clares explicant el com i el perquè de tota una vida, fins i tot com va fer-se afikiat del PC xilè em van seduir i volia més, el volia tot. Savia que li havien concedit el Nobel, però això personalment no m'importava gaire. n'hi havia molts que ni els coneixia i d'altres que eren insuportables per a mi (aleshores jo tenia 18 anys), però Neruda era altra cosa. la pena era que trobar els seu llegat era complicat, és cert que existien els llibres de la Losada, però no sempre trobaves el que volies...calia esperar el final de la dictadura. Si fem memòria (sempre és un bon exercici) recordarem que sent cónsul del seu país durant la nostra guerra incivil va noliejar un vaixell per fer fugir a més de 4000 republicans espanyols.

...i així van anar arribant noves edicions de la seva obra i podíem gaudir dels seus versos. Jo en parlava sovint d'ell, cosa que feu que un dia una personeta molt estimada, que ja m'havia signat una dedicatòria a les memòries, arribés a mi amb un volum bastant gruixut envoltat de paper de regal que vaig obrir ràpidament trobant-me la que per a mi és la seva obra millor: Canto general. Quin llibre, quantes emocions segons avançava la lectura, encara el conservo com un dels meus tresors de la biblioteca personal.

Recordo que a la dedicatòria hi havia un deix d'enyor o comiat, no sé, clar que era el temps en què jo feia la "puta mili" i ens veiem poc, però compareu segons els anys de cada obra.

Bé, coses que poc tenen a veure amb el poeta, ho sento, però els records em traeixen a vegades.

 

Un breu esbós biogràfic de Neruda fet a la Tv del seu país: Aquí

Ara ja hi ha edicions de la seva obra completa en quasi tots els formats, també en col·leccionables a un preu assequible, però que cal esperar a una reedició per trobar-los-hi. També es troben audio-llibres amb poemes llegits pel mateix autor i multitud de gravacions d'artistes que canten els seus poemes, dels quals jo recomanaria el disc de Paco Ibañez i el de Mikis Theodorakis que fa una versió quasi simfònica amb versos del Canto general, una petita joia.  Es clar que també hi són els cantants i conjunts sud-americans que fan bones versions de la obra de Neruda. Aquí us deixo una mostra de Theodorakis i de Quilapayun.

Més, aquí.

 

 

 

 

 

 

Cinema i literatura

Però, em direu, has dit que parlaries de cinema i literatura, cosa que han comentat i estripat milions de comentaristes i "bloggeros" que al món hi són. És cert, us diré jo, però el cert és que jo només parlaré de les meves preferides, que no són gaires us ho puc assegurar, perquè he tingut tantes decepcions a l'hora de veure adaptacions cinematogràfiques que he decidit no veure segons quines per no ferir els sentiments que els llibres van deixar en mi. Cal dir també que, en alguna ocasió, el fet de veure un film adaptat em va fer llegir l'obra escrita que desconeixia com, per exemple, va passar amb "2001, una odissea a l'espai"; l'impacte visual fou enorme, però calia aprofundir en el guió, quedaven moltes llacunes per entendre. (Cal dir que tenia només 16 anys quan vaig veure el film).

 Són moltes les interpretacions que s'han donat de la lectura o el visionat de l'obra, hi ha gustos per a tot. la meva opinió es va quedar amb el fet que era una novel·la més de SF. amb intencions psicològiques que no m'acaben d'arribar.  Entenc certs missatges subliminars que poden estar darrere d'allò que l'autor ens explica, però no em diuen res de nou si posem el nostre cervell en funcionament. No obstant fa de bon llegir i de millor mirar...És de les poques adaptacions que em van impressionar -encara ho fa- a la pantalla. Dintre d'aquesta temàtica hi ha d'altres títols que han esdevingut quasi mítics, encara que alguns ho han fet amb més facilitat que d'altres, recordeu "Blade Runner" basada en el relat "Els androides somien xais elèctrics?", quan Ridley Scott la presentà ningú donava 1€ per ella, tot i la narració ja coneguda.  Recordeu això.

 

Canviem  de temàtica.
Molts van llençar flors i violes davant la versió cinematogràfica de la novel·la catalana per excel·lència "La plaça del Diamant", cosa que només s'entén des d'una visió sentimentaloide que la senyora Rodoreda no va posar a la seva obra, passa sovint i és una pena. I no és una versió massa desencertada, però quan has llegit l'original...El mateix podria dir d'aquell primer best-seller d'Umberto Eco: "El nom de la rosa"; en van fer una bona pel·lícula, però la narració ens portava molt més enllà d'una trama amb assassinats misteriosos dels quals un monjo espavilat va desenfilant la solució.

També hi ha les grans adaptacions del llibres de viatgers o aventurers que volten pel món per descobrir noves terres o simplement per trobar-se ells mateixos. Així de cop em venen al cap dos grans escrits de diferents moments i experiències, però totes dues són bones històries que, un cop passades a la imatge no perden res de la seva èpica o transfons. Parlo dels diaris de l'explorador rus V. Arsèniev que ens explica els seus viatges per la taigà russa a la recerca de nous coneixements del territori on ens explica la forta relació que mantingué amb un caçador que van trobar durant el seu viatge i que els va acompanyar i fer de guia: Dersú Uzalà. I també del reportatge que un periodista, Jon Krakauer,  va fer sobre la desaparició d'un jove de la classe mitjana americana que ho abandonà tot (quan dic tot, vull dir tot) per fer camí "Cap a terres salvatges", en una aventura sense retorn que mai ningú va arribar a entendre. Ambdós films reflexen
 fidelment l'esperit dels escrits (amb certes permissivitats que pretenen fer-los una mica més amens), i tant A. Kurosawa com Sean Penn realitzen un bon treball d'adaptació

.

Personalment recomano tants els llibres com les pel·lícules. Costa de troba'ls, però no és impossible.

El llistat es faria interminable si afegim la sèrie negra, llibres i films que han agradat multitud d'espectadors o de lectors, encara que no em queda gaire clar que segueixin un camí d'anada i tornada, ho dic per experiència pròpia, ja que he vist pel·lícules que al provar de llegir la novel·la que les inspirava no he pogut avançar gaire. Qüestió de gustos, suposo! Una tria: "El tercer home" "El falcó maltès", "Collita roja", "La gran dormida", són títols que em van agradar a les dues versions, l'autor ajuda, oi?

Acabo per avui amb les versions dels clàssics que he vist, se n'han fet moltes pel·lícules basades en clàssics, personalment, poques d'elles m'han atrapat o m'han fet gaudir com ho va fer l'original de paper, tot i que reconec que alguna em va enganxar com a pel·lícula si no pensava gaire en la novel·la, com, per exemple, les versions que s'han fet de les novel·les de l'autora anglesa Jane Austen: "Orgull i prejudici" "Sentit i sensibilitat". "Jane Eyre">"Alma rebelde" també em va agradar en la versió que va fer Orson Welles. 

Tanmateix si posem l'ull crític en els clàssics més propers: Don Quijote, Tirant lo blanc...crec que el fracàs ha estat total gairebé sempre. Penso que són personatges massa complexos per poder reduir-los com es fa a qualsevol film. Realment no sé si han col·laborat gaire a millorar la lectura dels seus homònims, l'últim "Tirant" va fer que s'editessin nous exemplars, però que es llegís més no és tant segur. Sobre el "Quixot" encara estic esperant la gran adaptació que penso no arribaré a veure, però no perdo l'esperança...

Ha estat un selecció molt petita de llibres adaptats, són milers les versions i ja he dit -ho he dit, oi!- que hi ha moltes adaptacions que ni les conec, cosa que fa que la meva visió sigui restringida. Malgrat tot sempre recomanaré llegir l'original i després direm allò: "El meu plat, la meva pel·li i el meu llibre favorit se'n diuen igual: Tomàquets verds fregits", us sona?

Que les bones lectures us acompanyin cada dia!

Don Quijote de la Mancha

N'hi ha coses que no tenen una explicació molt senzilla, coses que són i, a vegades, et fan demanar com va començar tot... Una d'aquestes coses és la meva fal·lera col·leccionista de diferents edicions del llibre a que em refereixo amb el títol. M'he donat a mi mateix mil raons per complaure el meu propi ego, quina de les quals més inversemblants! Des d'aquella, normal, "que és un llibre que es mereix una col·lecció per la quantitat d'edicions publicades al llarg dels anys"; passant per la de "que be que quedaran posats un al costat de l'altre tots aquests volums!" i acabant amb allò de "m'agrada, doncs ho faré". I ho he fet,be, ho estic fent, avui m'ha arribat l'últim volum, el que farà el 134 d'una col·lecció que comença a depassar l'espai físic que la hi tenia destinat. Però què té el Quijote, per què tanta literatura rere una novel·la des de fa ja més de quatre segles?

Portades de les primeres edicions de les dues parts de l'obra.

Nota bene.- Aquesta serà un ressenya molt personal, cosa que la farà bastant pobre per segons qui, però feia molt de temps que volia fer-la.

Ara ja fa uns quants anys que vaig aconseguir acabar la lectura d'aquesta gran obra, sí, gran, cal dir-ho sense pensar-ho moltes vegades. És cert que no va ser a la primera, per diverses raons: la primera perquè no és llibre fàcil de llegir al llit (parlo del volum que jo llegia aleshores, ara he descobert que hi ha edicions més pràctiques en quant a pes que no a mida de les lletres), també tenia molt a veure la poca predisposició a empassar-me aquell totxo, i finalment cal dir que no li vaig donar l'oportunitat d'arribar a la pàgina 100, cosa que quan vaig fer, i era la quarta vegada que iniciava la lectura, em va obrir la ment a uns personatges que t'estimes mica a mica cada cop més, tant que arriba un moment que no pots aturar-te i continues al lectura de capítols amb títols com:"Donde se cuenta lo que en él se verá" o aquest altre: "Que trata de cosas tocantes a esta historia y no a otra alguna". Realment, Cervantes sembla tal que se'n  foti dels lectors, alhora que posa la curiositat al cap d'ells.

Ara, vistes edicions facsímils de les primeres edicions, un se n'adona que Cervantes escrivia una mica malament, però els seus correctors semblen no voler esmenar la quantitat d'errors  que hi trobem. A més si reflexionem una mica i ens posem al S XVII en què s'edità per primera vegada, ens adonarem que el nombre d'analfabets funcionals deuria ser exagerat, tanmateix creiem que només els nobles i els capellans (no tots) eren menys tanoques que els seus conciutadans; a més l'edició príncep no ens pensem que era d'una fàcil lectura amb aquells tipus de lletra arrodonits i esborronats en motes ocasions al igual que moltes de les edicions posteriors, els estudiosos han arribat ha dir que el paper fet servir en aquella ocasió no era de bona qualitat, més aviat normal, però no dels bons que també n'hi havien ...Què la va fer tan popular doncs? Difícil resposta.No obstant, cal dir que el llenguatge que fa servir l'autor és molt planer -malgrat la inserció de paraules tretes de llibres més antics, que són la causa del seu escrit-, tant que pot ser llegit per qualsevol, o, si voleu, escoltat en una narració. A més explica històries molt creïbles per la gent de sa època, és fàcil doncs creure que arribés a moltes mans o orelles la veritable història d'aquell que volia ser cavaller quan ja no n'hi havien, de cavallers. Mireu el que diu la "Licencia" que trobem en una edició de 1617 feta per la Casa Bautista.Sorita a Barcelona; han passat dotze anys des de la primera edició i dos de la segona part.

"...ha sido tan bien recibido y tantas veces impreso..." (Tercera línea). Cosa que explica l'èxit de la novel·la des de la seva publicació.

Tanmateix els anys passen, fins i tot els segles i continua aquesta admiració, alguns caiem en l'addicció diria jo, i ara ja no ens importa si és un escrit contra els llibres de cavalleries, que també, i cal dir que alguna de les històries paral·leles es fan una mica pesadotes, cal dir-ho, però no dir quines són, que cadascú trobi la seva (si la pot trobar)...per què doncs, tantes edicions, tants assajos, tantes imitacions, etc? Ara és quan jo exposaré la meva versió dels fets i aquí m'ensorraré fins al coll.

Personalment crec que, a més de ser un llibre molt ben escrit, on se'ns expliquen multitud d'històries (se n'ha dit que és una novel·la de novel·les) unes més atractives que d'altres, Cervantes posa en boca dels seus protagonistes una visió del món universal, els fa parlar de gairebé de tot: política, religió, modus vivendi, relacions personals, ètica...i, per damunt de tot això, de llibertat:
"—La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres" Capítol LVIII, segona part.

 Una llibertat que traspua tota l'obra. Per a mi una de les grans raons d'admiració de l'obra.
Catedràtics, doctors, estudiosos i tafaners de tota mena i de tot arreu han fet infinitat d'assajos, ressenyes, còpies i, fins i tot, han fet una possible continuació de la novel·la després de la mort del protagonista, recordem que Cervantes fa morir el seu personatge perquè descansi en pau, però queden els altres: Sancho, la neboda de pocs més de vint anys, l'ama, el barber...etc. Dintre de tots aquests savis es crea una competència per veure qui la fa millor i més grossa, essent nombroses les ressenyes  on es venten les qualitats pròpies en detriment de les alienes. Jo tot això ho trobo com una curiositat dintre d'un gran llibre i, a vegades ho llegeixo, d'altres no. Són divertides les introduccions o notes d'edicions antigues (s XVIII i XIX), per què encara tenen aquell regust ranci de les coses velles que ens fan somriure quan les llegim, ja que allò que expliquen sembla més antic que la pròpia obra que anoten...

 Menció a part es mereixen els il·lustradors de tantes i tantes edicions. Alguns d'ells han fet de l'edició on han col·laborat una joia d'aquelles que els col·leccionistes cerquen amb avidesa, cal destacar Dalí, Picasso, Saura, Segrelles, Vierge i no oblidem el més conegut de tots, encara que per a mi no és el millor, és cert que són moltes les editorials que ho tenen com el millor il·lustrador de l'obra...tot són gustos i contra gustos, colors.

Il·lustracions de Dalí

  

Il·lustracions de Vierge

Per acabar només em queda dir allò que és evident: llegiu El Quixot en qualsevol de les llengües que sabeu, és un divertimento quasi des del seu inici, no us rendiu massa aviat, deixeu que us captivi i no el podreu deixar fins al final. Jo continuaré cercant noves i velles edicions per ampliar la meva biblioteca. Un proper post el dedicaré íntegrament a les il·lustracions només, sense comentaris afegits.

Manuel de Pedrolo ...i 2

Avui he anat al mercat de St. Antoni. És el meu últim dia de vacances i he volgut aprofitar per ampliar les obres d'en Pedrolo que tinc a casa. (No sé si ho aconseguiré, però vull fer un recull de tota la seva obra, si més no, la narrativa, encara que ja he trobat alguna peça teatral). He arribat d'hora i ja era una ebullició de gent passejant entremig de les parades, m'acompanya el  fill més jove que comença a moure's més apresa que jo, cosa que em fa dir-li que faci la seva i que ens trobarem en un punt indicat quan tots dos hàgim acabat. Inicio la recerca, a poc a poc, sense preses, però ben aviat me n'adono que no serà gaire fructífera.Molts llibres, és cert, però tants pocs en català que em sento estrany, com si hagués fet un viatge en el temps a uns dies d'un passat ara ja prou llunyà. Segueixo, amb esperances de trobar alguna cosa interessant, a la butxaca porto el llistat dels 70 títols de la meva col·lecció fins ara, són molts els que encara queden per completar-la! Una volta i res, inicio la segona que acabo sense resultats, però torno a fer una de nova, sempre hi ha racons que queden sense mirar a causa de la multitud que omple les parades...per fi, veig el nom del Pedrolo a la portada d'un llibre, és la segona edició de "Es vessa una sang fàcil", m'aturo i regiro, sota el volum hi ha d'altres, tres més, dos iguals i un tercer, no hi ha sort, ja els tinc...

Anys enrere, recordo que l'autor el tenien separat amb un rètol damunt la pila de llibres on trobaves una bona quantitat d'exemplars...això era anys enrere. Però no defalliré, esperaré  la fira del llibre antic i vell que fan per la Mercè i, potser, la sort m'acompanyi llavors.

Ho volia deixar escrit, no ho volia deixar al sac dels mals endreços.

Aquí podeu trobar una molt bona informació sobre l'autor: àudios, fotos, ressenyes...i molt més.

Vacances

No sé si a tothom li passa, però quan en parlo són molts qui afirmen que es troben en situacions semblants. La lectura, diguem-ho d'entrada és una addicció que costa de superar, un cop hi caus no saps com deixar-la, però hi ha moments que et sents saturat o, potser, tan penjat d'allò últim que has llegit que et sents incapaç d'agafar un nou llibre durant un període  de temps indefinit: dos dies, dos mesos, un any...bé tan llarg no m'ha passat mai, però un mes si que l'he passat sense tornar a una lectura  agradable i profitosa, i ho dic així perquè en aquell temps si que n'he agafat llibres per llegir, però no havia manera de concentrar-me en allò que tenia davant, encara dominava la ment el record de la lectura anterior que volia donar més moments de felicitat o terror, que de tot hi ha i si no em creieu proveu de llegir la novel·la de Jonathan Littell: Les benignes. Una gran narració de les atrocitats fetes pels nazis, molt ben escrita amb un estil directe i sincer, tant que quan deixava de llegir havia d'anar a dutxar-me per treure'm de sobre tota aquella sang que s'escampa al llarg de les seves pàgines. Però avui el tema és un altre.

De fet quan em trobo en aquesta situació encara no sé com sortir-me'n més ràpidament. He trobat, això sí una solució que, sense ser la ideal, ajuda prou bé a fer el salt dins el buit que et queda rere una bona lectura que voldries continuar, però que ha arribar al final. Us explico.

Fa uns quants anys, crec que va ser el 2008, vaig llegir una ressenya al suplement "Babelia" en què parlaven de lectures per l'estiu. Entre altres tòpics que cada any es recorden també n'hi havia un que feia referència, com no, a la novel·la negra. Jo no era molt amant d'aquest gènere, preferia veure'l al cinema abans que llegir-lo, però vaig llegir les recomanacions que l'autor ens donava per passar un estiu acompanyat de diferents inspectors de policia, amb diferents nacionalitats i, fins i tot, gènere: hi havia alguna dona entre tots ells. Recordo que em va sobtar llegir allò que deia sobre un escriptor suec que feia alguns anys havia fet famós un personatge lligat a la policia que resolia els casos d'una manera diferent, quasi diria que més humana, tot això amanit amb un entorn en què se'ns mostrava una societat que no era tan idíl·lica com ens havien ensenyat. A més es reeditaven les seves "aventures" en edició de butxaca molt assequible a les carteres i de fàcil portar a la platja o la muntanya...Reconec que tot això em va engrescar i quan vaig anar a la llibreria, passats uns dies, vaig recordar la ressenya i vaig buscar el primer d'aquells llibres que explicaven els successos  que resolia l'inspector Wallander allà al Sud de Suècia, tot escrit per un autor que em va fer canviar la idea que tenia sobre la novel·la negra: Henning Mankel. I aquí arribà el meu antídot, quan em trobava en moments de buit, la solució era agafar un d'aquests llibres que pots llegir amb la ment ocupada perquè t'ho explica tot tan bé que no has de pensar gaire, només passar fulls i llegir.Tanmateix si ets una mica crític t'adonaràs que entre línies hi ha molt més que un cas del fet divers, l'autor reflexiona sobre el racisme, els poderosos que es creuen intocables, la violència de gènere i moltes més coses, però a mi m'agrada el fet que tot passa en un país on la llibertat és per damunt de totes les coses. 

L'autor i el primer llibre de la sèrie Wallander

Els best-sellers i les novetats editorials (tret dels autors novells i les de petites editorials) no són sants de la meva devoció, m'estimo molt més els clàssics i aquells autors que ens han deixat una obra consolidada, però que encara no he pogut completar. Tanmateix, després de iniciar la lectura d'aquest Mankell he fet les paus amb aquests tipus de novel·la i ara tinc altra sèrie (també nòrdica) que també apassiona i no pots deixar quan comences un llibre de Jo Nesbø explicant  els casos del policia Harry Hole. He de dir que no seran mai un llibre de capçalera,però a mi m'ajuden molt a travessar aquests buit que tinc quan deixo una bona lectura i això per a mi és un plaer en certs moments

L'autor i el primer llibre editat aquí a casa nostra.

Encara som a l'estiu, a mi em van arribar en moments com aquests, us atreviu a compartir viatge amb aquests autors, molt diferents, cal dir-ho, les generacions marquen, però amb un fons que tots dos trepitgen  fort. Els trobareu en edicions normals, de butxaca i a més en edicions de promoció, molt barates.

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Manuel de Pedrolo 1956

"Manuel de Pedrolo és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i, probablement, haurà d'ésser considerat com el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller"
                                                                                            Rafael Tasis, Pont Blau, 1954

Aquesta frase escrita a la revista "Pont Blau" per Rafael Tasis era molt agosarada, ja que Manuel de Pedrolo no va publicar cap novel·la fins aquell mateix any. Tanmateix, si llegim el pròleg a la segona edició de Literatura catalana contemporània, del 1976, trobarem que l'autor, Joan Fuster, s'exclama  dient: "una ànima càndida se'm queixava d'haver-hi dedicat més "espai" a Manuel de Pedrolo que a la Víctor Català". 

Pedrolo, com molts dels nostres autors, viu en una ignorància gairebé supina de la seva obra i de la seva persona, per què no dir-ho. He posat els dos exemples de més amunt per adonar-nos que, en un temps no tan passat com molts volen fer creure, Pedrolo fou un autor de renom i molt llegit si mirem la immensitat de la seva obra publicada. Però les persones tenim un problema molt greu i és que arriba un dia en què ens morim i els autors com el nostre home també. Què passa aleshores? Doncs que, en sa majoria, cauen en l'oblit, un immens pou on la memòria no és capaç de retrobar allò que un dia ens va emocionar, riure o, fins i tot, patir. Sempre ho dic i no em cansaré de repetir-ho: som un país de memòria massa curta.

Malgrat no haver tingut cap capítol propi a la Història de la literatura catalana, que va dirigir Joaquim Molas ni al més recent Panorama crític de la literatura catalana publicat per Vicens Vives; a Pedrolo no li han mancat estudiosos que l'han reivindicat com a primera figura dins les nostres lletres: el ja mencionat, Rafael Tasis, Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó entre d'altres han publicat articles i llibres on han situat el nostre autor en el seu context català i, fins i tot, europeu i n'han explicat l'originalitat i complexitat de la seva obra. Però el sistema literari nostre no ha sabut on situar-lo; tan sols alguna novel·la negra o de ciència ficció continua reeditant-se.

Potser té molt a veure el fet que avui (han passat 25 anys de la seva mort, torno ha dir) llegir frases com aquesta: "Quelcom d'insensat em furgava per la testa, el cor se'm disparava" ens sonen massa arcaiques i no les fem nostres, però una relectura de Pedrolo ens mostraria que es capaç de fer ús de frases del més pur estil ravaler fins a paraules de filiació purament literària. He trobat dins d'articles  llegits fa poc que hi ha qui l'acusa d'imposar "una llengua que es reinventa a si mateixa prescindint de la tradició" així feien disseccions de la llengua de Pedrolo amb uns quants exemples de reescriptura, veiem un: "a despit de la seva inescrupolositat, mai no se m'havia lliurat" >>>>"a pesar de la seva falta d'escrúpols, no havia volgut anar mai al llit amb mi". Joan Triadú deia que confondre llengua parlada amb llegua escrita és tant o més perillós que les pràctiques de laboratori que Pedrolo va fer...

Primera novel·la editada, signada per l'autor, i dos reculls de narracions. (!954-56-57)

(CONTINUARÀ)

Aclariments

Quan un bon dia decideixes posar-te a escriure, penses que les paraules et brollaran gairebé soles perquè el tema s'ho mereix i tu ets prou cultivat per fer-les fluir sense cap recança...Tanmateix la realitat s'imposa i te n'adones que no tens totes aquelles capacitats que la teva ment et mostrava. Pots escriure, dir moltes coses i, fins i tot, fer el tarambana amb combinacions de mots que tal vegada no diguin res a ningú, però que a tu et semblaven d'allò més encertats, i...aleshores què?

Per això aquest aclariment, crec ho deia de bon començament, no sóc cap expert en biografies de personatges literaris, de fet crec que m'agrada molt més l'obra d'un autor que el mateix autor com a persona, cosa que no treu que les biografies, a vegades, moltes vegades, em facin decantar per un-a autor-a o un-a altre-a, però, insisteixo, no és el més rellevant. Posem un exemple que sempre em ve al cap quan faig aquestes filípiques: el senyor Josep Pla és del tot i de tots sabut que va donar ple suport a la dictadura del galifardeu general que ens va matxucar durant tant de temps, crec que ho feia de veritat i jo sóc -no em fa vergonya dir-ho- d'ideologia comunista...vés quina contradicció, oi? Però resulta que el senyor Pla a l'hora d'escriure deixa de banda les ideologies (confesso que em manca molta de la seva obra per llegir) i a més escriu d'una manera que ja la voldrien més d'un i més de cent, escrivint és un geni de la llengua i això qui ho nega ho fa per desconeixement o per pur esnobisme mental. I jo no hi vull caure en aquest parany! Doncs bé, dit això, què en sé jo de Josep Pla? A part de quatre banalitats i tòpics que sempre s'han explicat d'ell, poca o cap cosa, vull dir que si un dia crec oportú fer un post sobre aquest senyor de les lletres em sentiré totalment despullat d'idees a l'hora d'escriure i això em sap d'un greu que s'ha de sentir per entendre-ho.

També és cert que hi ha autors que ja no els llegeixo per pur desconeixement ja que he decidit que no són de la meva vena, a la vida has de triar i decidir allò que vols i allò que no vols i no hi ha acció més lliure que la de llegir, cadascú tria allò que més l'agrada, o no (sempre et pots equivocar) i pot decidir de continuar o buscar noves veus...hi ha tant on triar! 

Tinc la sensació que tot ha quedat molt més embullat que abans de dir res: només volia donar a entendre que si escric és perquè m'agrada...encara que no sempre els coneixements m'acompanyin. Sóc més de llegir que d'aprendre i m'agradaria donar-li un tomb a aquesta premissa.

Al proper post parlaré una mica de Manuel de Pedrolo, autor, com tants d'altres, oblidat i mai prou apreciat malgrat la magnitud de la seva obra. De moment quedeu-vos amb aquesta imatge.

Algunes de les obres publicades d'en Manuel de Pedrolo.

Virgínia Woolf

Voldria escriure una ressenya d'aquesta gran senyora i escriptora. Voldria trobar les paraules adients per explicar la magnitud de la seva personalitat, l'elegància dels seus escrits, pregons quan cal, descriptius d'una època passada, però tan actuals molts d'ells. Voldria saber valorar la seva empenta per anar endavant amb una malaltia que ni els metges li van saber diagnosticar, però que al final la va fer sucumbir i deixar-nos una mica orfes a tots plegats de les seves paraules i actuacions fetes sempre des de la llibertat personal que sentia per damunt de qualsevol altra cosa. Voldria dir tantes coses d'una dona que enamorava i enamora per la seva força en la lluita per la independència de les dones, tan com per la seva bellesa, tan com per la seva voluntat de ser i fer ser cada dia una mica més "culte, desvetllada i feliç" que deia el poeta sobre la gent de nord enllà.

Però les meves capacitats són massa limitades per enfrontar-me a aquest repte. Hauré d'ajudar-me amb les diverses biografies que s'han escrit  explicant-nos la història de com la senyoreta Virgínia Stephen es convertí en la senyora Virgínia Woolf , i com, sense estudis universitaris, per no dir gairebé sense anar a escola, va arribar a ser cofundadora d'un dels grups d'intel·lectuals més influents d'Anglaterra, d'una de les editorials que va gosar publicar tantes obres de renom que les grans editorials deixaven de banda per pensar que no serien prou productives econòmicament,  com va ser una de les signatures més prestigioses de diaris londinencs amb ressenyes que són obres mestres dins del seu gènere, i assaigs que han voltat i volten tot el món amb aplaudiments més que merescuts. Sí, se'm fa molt difícil resumir tot això i més d'una senyora que reclamava una cambra pròpia per les filles dels homes amb recursos per poder desenvolupar-se sense entrebancs ni censures, que demanava un sou per les dones per poder-se independitzar de l'empara del seu marit i que escrivia novel·les amb una qualitat que l'han fet conrear un públic fidel que perdura i crec que perdurarà al pas del temps. Sí, tot això em depassa de molt la meva capacitat i els meus coneixements de l'autora i gran dama de la literatura anglesa.

Diverses edicions de l'obra de Virgínia Woolf  fetes al llarg dels anys.

(CONTINUARÀ)

MERCÈ RODOREDA (1908-1973) ...i 3

  " ...i si un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida"
(Carta de Rodoreda a Pi Sunyer del 29-3-1940)

Passades les penalitats que la guerra els provoca la parella (Obiols-Rodoreda) s'instal·len a París en una cambra de lloguer on van tirant amb petites feines i l'ajut d'altres exiliats. Ella, molt influenciada per en Josep Carner escriu versos, que fa arribar als Jocs Florals a l'exili, amb els que arriba a ser Mestre en Gai Saber; també segueix amb l'escriptura de contes i narracions breus que li aportaran gran alegries. Però la sort els mira ala cara i Obiols, tornat de nou com el que era: Joan Prat,el 1951 troba feina de la seva especialitat, com a traductor als organismes internacionals (UNESCO, ONU) cosa que no abandonarà fins al dia de la seva mort el 1971. Això fa que la parella canvii de residència sense abandonar, però, la cambra de París, i s'instal·lin a Ginebra. Comença una vida nova.

Al 1949 Rodoreda torna a Barcelona on va trobar el seu fill ja fent el servei militar. Torna el 1957 per recollir el premi Víctor Català que havia guanyat amb el recull de contes "Vint-i-dos contes". Aquesta era la part més positiva, però cal dir que havia participat al "Joanot Martorell" i al seu successor "Sant Jordi" sense ni esmentar-la amb una novel·la que anys més tard seria  "Mirall trencat" i el 1960 amb "La Colometa" que ja ens imaginem quina seria després.

Un membre del jurat del "Sant Jordi", en Joan Fuster, va comentar amb un editor afeccionat, novel·lista i també ex-exiliat, en Joan Sales, que "La Colometa" calia tenir-la en compte i Sales la publica amb el nom que tots la coneixem "La Plaça del Diamant". Era l'any 1962 i les aigües del mar no s'obren perquè la Rodoreda inicii la travessa, però tot canvia. (Com a curiositat dir que aquell any també es publicaren les novel·les "Tiempo de silencio" de Martín de los Santos i  "The golden Notebook" de Doris Lessing.)

A partir d'aquí ve el rosari de grans novel·les fetes per l'autora: El carrer de les camèlies, Jardí vora el mar, Mirall trencat...passant pel volums de contes, Semblava de seda, La meva Cristina i Viatges i Flors. I la seva darrera novel·la Quanta...quanta guerra. Dic l'última perquè tot el que s'ha editat després de la seva mort -amb un treball de recerca i reconstrucció innegables- són obres inacabades que potser acabarien d'altra manera si l'autora les revisés. Tota aquesta producció li proporcionà un munt de premis, fins i tot la "coliflor natural" que era com ella anomenava al "Premi d'Honor de Lletres Catalanes".

Si llegim les "Cartes a Mercè Rodoreda" d'Armand Obiols publicades per la Fundació La Mirada de Sabadell el 2010, en adonarem de la gran ajuda que fou a l'hora de criticar, corregir i donar consells a l'escriptora. Tant que molt afirmen que ella sense ell no hauria estat la que fou. No sóc d'aquests, però ho volia fer constar, que opinions hi ha de tots els colors.

Deixo aquí  aquests apunts sense fer cap comentari sobre l'obra, no els crec necessaris i a més penso que el millor comentari és el que faci cadascú després d'una lectura de l'obra. Que la lectura us sia agradable.

MERCÈ RODOREDA (1908-1983) ...i 2

Els anys 30, no cal negar-ho, van ser anys convulsos dins de la nostra història. La biografia de la nostra autora en aquells temps també ho fou, era jove i amb moltes ganes de menjar-se el món per evitar que el món se la mengés, a ella. Compagina la seva labor periodística amb l'escriptura de les novel·les, com ja vam veure;  i ja començava a comptar dins el món literari, segons diverses fonts. Encara que no se sap del cert també se li suposen amors amb un personatge de l'època com fou Andreu Nin. Arriba el 19 de juliol i toca sindicar-se, ella ho fa a la comunista (U G T), a més entra a treballar a la ILC (Institució de les lletres catalanes), depenent de la conselleria de cultura de la generalitat, però impulsada per una colla, dita el Grup de Sabadell, on hi havia: Francesc Trabal, secretari; Armand Obiols, redactor de Revista de Catalunya, editada per la ILC i Joan Oliver/Pere Quart, director general de les publicacions. Déu n'hi do! Ella farà de secretaria del director. A més durant la guerra va tenir una gran activitat en emissions de ràdio i col·laboracions (contes) en publicacions periòdiques.

Arriba el gener de 1939, les tropes revoltades arriben a les portes de Barcelona i Carles Pi Sunyer recomana deixar la ciutat a tot aquell compromès amb la República. El dia 23 surt de la conselleria un bibliobús i un autobús carregats d'intel·lectuals, entre els quals, Mercè Rodoreda, que havia sortit de la casa del C. de Balmes, on s'havia traslladat perquè les relacions amb el marit no eren les més bones.En altre indret Armand Obiols també deixava enrere muller i filla. Es diu que conduïa Joan Oliver -no està provat- i el camí marcava una única direcció: França.

(Una de les excuses de la cacera contra ella era dir que va aprofitar la victòria de les tropes franquistes per marxar a l'exili i així tenir l'excusa per donar per acabat el seu matrimoni que no funcionava)

Primeres setmanes a l'exili. Mireu com ho explica la Pessarrodona al llibre Donasses.

Marta Pessarrodona: Donasses-DestinoBarcelona-2006

De la mateixa autora (Pessarrodona) recomano el llibre: Mercè Rodoreda i el seu temps, Rosa dels Vents-Barcelona-2005, d'on he tret aquesta imatge que em sembla molt representativa de tot el que es diu aquí.

Però n'oblidem que eren temps de guerra i, malgrat l'amor, la mort també els rondava mentre viatjaven per terres franceses. Si podeu cerqueu el relat: "Orleans, tres quilòmetres". Allà descriu amb exactitud un bombardeig dels avions sobre la ciutat vist per un matrimoni de refugiats que s'instal·len en una casa a les afores de la ciutat. Fa una mica de feredat el que explica.

Acabada  la guerra les coses evolucionen cap a millor, però això serà  tema de la tercera entrega.

(CONTINUARÀ)

MERCÈ RODOREDA (1908-1983)

Al seu llibre "Donasses" (Destino-Barcelona-2006) Marta Pessarrodona (per a mi una de les ments més lúcides del país) deia al iniciar el capítol dedicat a Mercè Rodoreda: Entre els diversos esports catalans dels darrers vint anys s'hi compte el de disparar a matar sobre Mercè Rodoreda Gurguí. És a dir la dona que hi ha rere una autora, que no sols ha projectat la literatura catalana, sinó que també ha conquerit, segurament, més lectors per a la llengua catalana que ningú. Per què aquesta nova modalitat de cacera catalana?...Dóna unes explicacions una mica surrealistes que no venen al cas, però en aquest paràgraf ja introdueix dues afirmacions que ningú li pot negar a la nostra escriptora: el malestar que provocava i la projecció de la seva obra com a fonamental dins la literatura catalana.

Mercè Rodoreda era una barcelonina de soca-rel, que l'any 1939 va desarrelar totalment. Us sona la paraula:exili?. Va nèixer un 10 d'octubre de l'any 1908, fou l'única filla d'en Andreu Rodoreda i na Montserrat Gurguí, fill de Terrassa ell, de Bunyol, ella. Vivia en una torre del barri de St. Gervasi amb els pares, un avi vidu -que seria una gran influència per l'autora- i un germà de la mare, en Joan qui, amb el temps, seria el dolent de la història. L'economia de la casa no era tan bona com cabria esperar, això va traduir-se en breus estades escolars per la nena i l'empenta al fill Gurguí perquè fes les Amèriques. Així doncs, amb l'excusa que la nena ho aprenia tot de seguida va deixar els estudis formals, però aixo no la va fer deixar la dèria literària, escrivint  cartes, per exemple, a l'oncle mitificat d'Amèrica que acabava  amb un:Visca Catalunya. L'oncle torna i el dia que ella compleix 20 anys es casen , no sense la vènia del Papa per allò de la consanguinitat. Viatge de nuvis a París, on ella es reafirma en allò que ja sabia: el seu oncle-marit és un avar que no compleix les expectatives...Al cap d'un any neix l'únic fill: Jordi, tanmateix el matrimoni és massa desigual -són 14 anys que els separen-, però es traslladen a un altre carrer també a St. Gervasi.

Però la Mercè escriptora, on era? Va fer-se deixebla d'en Delfí Dalmau per tal d'aprendre la llengua catalana, el qual la introdueix  en una mena de periodisme a la seva revista Clarisme. L'any 1932 publica la seva primera novel·la: Sóc una dona honrada? en una edició que pagà -vés per on- el marit. Però ella és jove, de bon veure, presumida, bastant coqueta, amb un riure esclatant que pot neguitejar a més d'un o una,,,Es congria el que serà la seva tragèdia  i encara ara provoca urticària: una vida sentimental variada.
Als anys 30 publica tres novel·les més: Del que hom no pot fugir (1934), història melodramàtica d'una noia que fuig a la muntanya per oblidar l'amor del seu tutor; Un dia en la vida d'un home (1934), Infuïda per una novel·la recent de Francesc Trabal; Crim (1936), una mena d'història de lladres i serenos molt de moda en aquells moments; i Aloma (1938), Premi Crexells el 1937 de la que el mateix Trabal va comentar al setmanari Meridià: "No és una novel·la més, ni menys encara d'un novel·lista dona. És, i confesso la meva alegria de poder-ho proclamar ben alt, la primera novel·la per la qual si calgués em faria a bufetades amb qui volgués discutir-la. És la novel·la que ens fa quedar millor a tots plegats i que situa la nostra producció actual en un pla honorable al costat de les altres literatures...."

Quatre de les cinc obres mencionades en primera edició

(CONTINUARÀ)

Allà on comença tot.

(Blogger m'ha ben enganyat i he perdut tota la primera entrada que tenia a punt per publicar. Amb tant botó i tanta mandanga he clicat allà on no devia i he fet desaparèixer total la informació escrita. Com que no n'havia fet còpia he de tornar a escriure, i, com que ho faig tot sobre la marxa de ben segur que sortirà una altra cosa, en fi em posaré a fer abans se me n'oblidi la mica que recordo. Quines maneres d'iniciar un blog!!! ).

Llegir és un fet quotidià que ens omple diverses hores al dia encara que molts ni se n'adonen perquè creuen que allò que fan no ho és, de llegir. Però llegim el diari, llegim un correu electrònic o no, llegim les instruccions d'un aparell nou que hem comprat, un Whats-app que ens arriba sense ni demanar permís i, fins hi tot, llegim algun llibre. Tot això ho fem durant els dies de la nostra vida. No obstant, com bé podreu endevinar jo vinc a parlar de llibres i lectures que en un moment de la nostra -de la meva- vida ens han produït aquell plaer que no sempre sabem definir, però que hi és i ens agrada (tant o més que un vídeo que ens envien via Facebook), això vull comentar, com sempre en els meus blogs des d'una mirada molt personal, subjectiva 100%, però amanida amb una mica de coneixements d'altri que m'ajudaran a l'hora de donar dades biogràfiques d'autors o de l'època en què fou escrit el llibre en qüestió.

Diverses portades de la revista Cavall Fort. N'he triat la del No 1 i les altres fetes per en Cesc a qui sempre he admirat per la simplicitat dels seus ninots i la claredat dels seus missatges.

De ben petit, quan anava a la "barberia" ja llegia els còmics (Pulgarcito, Tio Vivo, etc) que trobava entre els diaris i revistes per adults que no m'interessaven gens, era una bona manera de passar l'estona fins que em toqués el torn d'arreglar els cabells, però tot quedava allà. Amb una família (no em fa cap vergonya dir-ho, ni m'ho ha fet mai) analfabeta funcional a causa dels seus orígens més que humils, de pobresa de solemnitat fins que arribaren a Catalunya, fugint de la misèria i la semi-esclavitud a què eren sotmesos allà al poble, cap d'ells sabia molt de lletra, just signaven quan tocava i punt. Això era una bona raó per no pensar en lectures que no fossin les obligatòries a l'escola.

Així vaig anar creixent fins arribar a l'Institut que aleshores era als deu anys. Introvertit com era, no feia moltes amistats i allò de córrer darrera la pilota a l'hora de l'esbarjo em semblava una pèrdua de temps, cosa que em va fer obrir aquelles portes enormes que donaven a aquella sala fosca, plena de grans taules i de prestatges carregats de llibres de tots els colors -encara que predominaven els més foscos, però això últim pot ser fruït de la memòria. Vaig demanar i em van fer signar un full de registre diari (coses d'estadístiques suposo) i després em mostraren el racó infantil on predominaven els contes i còmics, i entre aquests el Cavall Fort enquadernat i Les aventures de Tintin. Era la meva lectura preferida durant aquella mitja hora que disposàvem, literalment els devorava tot i que no entenia ni un borrall d'aquella llengua en què estaven escrits, que jo sabia que era català, però que encara no entenia del tot i no el parlava mai ni a casa, ni enlloc. Tanmateix allò fou el despertar d'una afició i una estima a una llengua que amb el pas del temps ha arribat a màxims desconcertants per alguns (per què vol un metal·lúrgic andalús com tu un nivell D de català?). Oh, la vida!

Qui no ha llegit alguna d'aquestes aventures o les altres del periodista belga.

Passen els anys i un amic també afeccionat a la lectura m'acompanya i em diu que deixi ja els còmics; "això és cosa de petits", em deia,"però a mi m'agraden", li replicava jo. "Vine i veuràs com també t'agradaran aquells altres". Em portà fins uns prestatges plens de novel·les: Salgari, Verne, Blyton, eren noms que es podien llegir als lloms d'aquella selecció que teníem davant nostre. "Mira, comença per aquest de misteri de Blyton, són molt divertits..." I tant que ho eren, un cop llegit el primer ja no podia esperar a llegir el següent, el cuc de la lectura se m'entaforava ben endins i el plaer augmentava dia darrera l'altre. Sort del carnet de préstec que em permetia anar-me'ls emportant a casa...cosa que va durar fins que, per fi, vaig tenir diners per a comprar-me els que a mi em semblaven més adequats. Amb tot encara avui tinc el carnet de la biblioteca per si de cas no trobo allò que busco a la llibreria.