Llegir és un fet quotidià que ens omple diverses hores al dia encara que molts ni se n'adonen perquè creuen que allò que fan no ho és, de llegir. Però llegim el diari, llegim un correu electrònic o no, llegim les instruccions d'un aparell nou que hem comprat, un Whats-app que ens arriba sense ni demanar permís i, fins hi tot, llegim algun llibre. Tot això ho fem durant els dies de la nostra vida. No obstant, com bé podreu endevinar jo vinc a parlar de llibres i lectures que en un moment de la nostra -de la meva- vida ens han produït aquell plaer que no sempre sabem definir, però que hi és i ens agrada (tant o més que un vídeo que ens envien via Facebook), això vull comentar, com sempre en els meus blogs des d'una mirada molt personal, subjectiva 100%, però amanida amb una mica de coneixements d'altri que m'ajudaran a l'hora de donar dades biogràfiques d'autors o de l'època en què fou escrit el llibre en qüestió.
Diverses portades de la revista Cavall Fort. N'he triat la del No 1 i les altres fetes per en Cesc a qui sempre he admirat per la simplicitat dels seus ninots i la claredat dels seus missatges.
Així vaig anar creixent fins arribar a l'Institut que aleshores era als deu anys. Introvertit com era, no feia moltes amistats i allò de córrer darrera la pilota a l'hora de l'esbarjo em semblava una pèrdua de temps, cosa que em va fer obrir aquelles portes enormes que donaven a aquella sala fosca, plena de grans taules i de prestatges carregats de llibres de tots els colors -encara que predominaven els més foscos, però això últim pot ser fruït de la memòria. Vaig demanar i em van fer signar un full de registre diari (coses d'estadístiques suposo) i després em mostraren el racó infantil on predominaven els contes i còmics, i entre aquests el Cavall Fort enquadernat i Les aventures de Tintin. Era la meva lectura preferida durant aquella mitja hora que disposàvem, literalment els devorava tot i que no entenia ni un borrall d'aquella llengua en què estaven escrits, que jo sabia que era català, però que encara no entenia del tot i no el parlava mai ni a casa, ni enlloc. Tanmateix allò fou el despertar d'una afició i una estima a una llengua que amb el pas del temps ha arribat a màxims desconcertants per alguns (per què vol un metal·lúrgic andalús com tu un nivell D de català?). Oh, la vida!
Passen els anys i un amic també afeccionat a la lectura m'acompanya i em diu que deixi ja els còmics; "això és cosa de petits", em deia,"però a mi m'agraden", li replicava jo. "Vine i veuràs com també t'agradaran aquells altres". Em portà fins uns prestatges plens de novel·les: Salgari, Verne, Blyton, eren noms que es podien llegir als lloms d'aquella selecció que teníem davant nostre. "Mira, comença per aquest de misteri de Blyton, són molt divertits..." I tant que ho eren, un cop llegit el primer ja no podia esperar a llegir el següent, el cuc de la lectura se m'entaforava ben endins i el plaer augmentava dia darrera l'altre. Sort del carnet de préstec que em permetia anar-me'ls emportant a casa...cosa que va durar fins que, per fi, vaig tenir diners per a comprar-me els que a mi em semblaven més adequats. Amb tot encara avui tinc el carnet de la biblioteca per si de cas no trobo allò que busco a la llibreria.
