 |
| Manuel de Pedrolo 1956 |
"Manuel de Pedrolo és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i, probablement, haurà d'ésser considerat com el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller"
Rafael Tasis, Pont Blau, 1954
Aquesta frase escrita a la revista "Pont Blau" per Rafael Tasis era molt agosarada, ja que Manuel de Pedrolo no va publicar cap novel·la fins aquell mateix any. Tanmateix, si llegim el pròleg a la segona edició de Literatura catalana contemporània, del 1976, trobarem que l'autor, Joan Fuster, s'exclama dient: "una ànima càndida se'm queixava d'haver-hi dedicat més "espai" a Manuel de Pedrolo que a la Víctor Català".
Pedrolo, com molts dels nostres autors, viu en una ignorància gairebé supina de la seva obra i de la seva persona, per què no dir-ho. He posat els dos exemples de més amunt per adonar-nos que, en un temps no tan passat com molts volen fer creure, Pedrolo fou un autor de renom i molt llegit si mirem la immensitat de la seva obra publicada. Però les persones tenim un problema molt greu i és que arriba un dia en què ens morim i els autors com el nostre home també. Què passa aleshores? Doncs que, en sa majoria, cauen en l'oblit, un immens pou on la memòria no és capaç de retrobar allò que un dia ens va emocionar, riure o, fins i tot, patir. Sempre ho dic i no em cansaré de repetir-ho: som un país de memòria massa curta.
Malgrat no haver tingut cap capítol propi a la Història de la literatura catalana, que va dirigir Joaquim Molas ni al més recent Panorama crític de la literatura catalana publicat per Vicens Vives; a Pedrolo no li han mancat estudiosos que l'han reivindicat com a primera figura dins les nostres lletres: el ja mencionat, Rafael Tasis, Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó entre d'altres han publicat articles i llibres on han situat el nostre autor en el seu context català i, fins i tot, europeu i n'han explicat l'originalitat i complexitat de la seva obra. Però el sistema literari nostre no ha sabut on situar-lo; tan sols alguna novel·la negra o de ciència ficció continua reeditant-se.
Potser té molt a veure el fet que avui (han passat 25 anys de la seva mort, torno ha dir) llegir frases com aquesta: "Quelcom d'insensat em furgava per la testa, el cor se'm disparava" ens sonen massa arcaiques i no les fem nostres, però una relectura de Pedrolo ens mostraria que es capaç de fer ús de frases del més pur estil ravaler fins a paraules de filiació purament literària. He trobat dins d'articles llegits fa poc que hi ha qui l'acusa d'imposar "una llengua que es reinventa a si mateixa prescindint de la tradició" així feien disseccions de la llengua de Pedrolo amb uns quants exemples de reescriptura, veiem un: "a despit de la seva inescrupolositat, mai no se m'havia lliurat" >>>>"a pesar de la seva falta d'escrúpols, no havia volgut anar mai al llit amb mi". Joan Triadú deia que confondre llengua parlada amb llegua escrita és tant o més perillós que les pràctiques de laboratori que Pedrolo va fer...
 |
| Primera novel·la editada, signada per l'autor, i dos reculls de narracions. (!954-56-57) |
