Don Quijote de la Mancha

N'hi ha coses que no tenen una explicació molt senzilla, coses que són i, a vegades, et fan demanar com va començar tot... Una d'aquestes coses és la meva fal·lera col·leccionista de diferents edicions del llibre a que em refereixo amb el títol. M'he donat a mi mateix mil raons per complaure el meu propi ego, quina de les quals més inversemblants! Des d'aquella, normal, "que és un llibre que es mereix una col·lecció per la quantitat d'edicions publicades al llarg dels anys"; passant per la de "que be que quedaran posats un al costat de l'altre tots aquests volums!" i acabant amb allò de "m'agrada, doncs ho faré". I ho he fet,be, ho estic fent, avui m'ha arribat l'últim volum, el que farà el 134 d'una col·lecció que comença a depassar l'espai físic que la hi tenia destinat. Però què té el Quijote, per què tanta literatura rere una novel·la des de fa ja més de quatre segles?

Portades de les primeres edicions de les dues parts de l'obra.

Nota bene.- Aquesta serà un ressenya molt personal, cosa que la farà bastant pobre per segons qui, però feia molt de temps que volia fer-la.

Ara ja fa uns quants anys que vaig aconseguir acabar la lectura d'aquesta gran obra, sí, gran, cal dir-ho sense pensar-ho moltes vegades. És cert que no va ser a la primera, per diverses raons: la primera perquè no és llibre fàcil de llegir al llit (parlo del volum que jo llegia aleshores, ara he descobert que hi ha edicions més pràctiques en quant a pes que no a mida de les lletres), també tenia molt a veure la poca predisposició a empassar-me aquell totxo, i finalment cal dir que no li vaig donar l'oportunitat d'arribar a la pàgina 100, cosa que quan vaig fer, i era la quarta vegada que iniciava la lectura, em va obrir la ment a uns personatges que t'estimes mica a mica cada cop més, tant que arriba un moment que no pots aturar-te i continues al lectura de capítols amb títols com:"Donde se cuenta lo que en él se verá" o aquest altre: "Que trata de cosas tocantes a esta historia y no a otra alguna". Realment, Cervantes sembla tal que se'n  foti dels lectors, alhora que posa la curiositat al cap d'ells.

Ara, vistes edicions facsímils de les primeres edicions, un se n'adona que Cervantes escrivia una mica malament, però els seus correctors semblen no voler esmenar la quantitat d'errors  que hi trobem. A més si reflexionem una mica i ens posem al S XVII en què s'edità per primera vegada, ens adonarem que el nombre d'analfabets funcionals deuria ser exagerat, tanmateix creiem que només els nobles i els capellans (no tots) eren menys tanoques que els seus conciutadans; a més l'edició príncep no ens pensem que era d'una fàcil lectura amb aquells tipus de lletra arrodonits i esborronats en motes ocasions al igual que moltes de les edicions posteriors, els estudiosos han arribat ha dir que el paper fet servir en aquella ocasió no era de bona qualitat, més aviat normal, però no dels bons que també n'hi havien ...Què la va fer tan popular doncs? Difícil resposta.No obstant, cal dir que el llenguatge que fa servir l'autor és molt planer -malgrat la inserció de paraules tretes de llibres més antics, que són la causa del seu escrit-, tant que pot ser llegit per qualsevol, o, si voleu, escoltat en una narració. A més explica històries molt creïbles per la gent de sa època, és fàcil doncs creure que arribés a moltes mans o orelles la veritable història d'aquell que volia ser cavaller quan ja no n'hi havien, de cavallers. Mireu el que diu la "Licencia" que trobem en una edició de 1617 feta per la Casa Bautista.Sorita a Barcelona; han passat dotze anys des de la primera edició i dos de la segona part.

"...ha sido tan bien recibido y tantas veces impreso..." (Tercera línea). Cosa que explica l'èxit de la novel·la des de la seva publicació.

Tanmateix els anys passen, fins i tot els segles i continua aquesta admiració, alguns caiem en l'addicció diria jo, i ara ja no ens importa si és un escrit contra els llibres de cavalleries, que també, i cal dir que alguna de les històries paral·leles es fan una mica pesadotes, cal dir-ho, però no dir quines són, que cadascú trobi la seva (si la pot trobar)...per què doncs, tantes edicions, tants assajos, tantes imitacions, etc? Ara és quan jo exposaré la meva versió dels fets i aquí m'ensorraré fins al coll.

Personalment crec que, a més de ser un llibre molt ben escrit, on se'ns expliquen multitud d'històries (se n'ha dit que és una novel·la de novel·les) unes més atractives que d'altres, Cervantes posa en boca dels seus protagonistes una visió del món universal, els fa parlar de gairebé de tot: política, religió, modus vivendi, relacions personals, ètica...i, per damunt de tot això, de llibertat:
"—La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres" Capítol LVIII, segona part.

 Una llibertat que traspua tota l'obra. Per a mi una de les grans raons d'admiració de l'obra.
Catedràtics, doctors, estudiosos i tafaners de tota mena i de tot arreu han fet infinitat d'assajos, ressenyes, còpies i, fins i tot, han fet una possible continuació de la novel·la després de la mort del protagonista, recordem que Cervantes fa morir el seu personatge perquè descansi en pau, però queden els altres: Sancho, la neboda de pocs més de vint anys, l'ama, el barber...etc. Dintre de tots aquests savis es crea una competència per veure qui la fa millor i més grossa, essent nombroses les ressenyes  on es venten les qualitats pròpies en detriment de les alienes. Jo tot això ho trobo com una curiositat dintre d'un gran llibre i, a vegades ho llegeixo, d'altres no. Són divertides les introduccions o notes d'edicions antigues (s XVIII i XIX), per què encara tenen aquell regust ranci de les coses velles que ens fan somriure quan les llegim, ja que allò que expliquen sembla més antic que la pròpia obra que anoten...

 Menció a part es mereixen els il·lustradors de tantes i tantes edicions. Alguns d'ells han fet de l'edició on han col·laborat una joia d'aquelles que els col·leccionistes cerquen amb avidesa, cal destacar Dalí, Picasso, Saura, Segrelles, Vierge i no oblidem el més conegut de tots, encara que per a mi no és el millor, és cert que són moltes les editorials que ho tenen com el millor il·lustrador de l'obra...tot són gustos i contra gustos, colors.

Il·lustracions de Dalí

  

Il·lustracions de Vierge

Per acabar només em queda dir allò que és evident: llegiu El Quixot en qualsevol de les llengües que sabeu, és un divertimento quasi des del seu inici, no us rendiu massa aviat, deixeu que us captivi i no el podreu deixar fins al final. Jo continuaré cercant noves i velles edicions per ampliar la meva biblioteca. Un proper post el dedicaré íntegrament a les il·lustracions només, sense comentaris afegits.