(Carta de Rodoreda a Pi Sunyer del 29-3-1940)
Passades les penalitats que la guerra els provoca la parella (Obiols-Rodoreda) s'instal·len a París en una cambra de lloguer on van tirant amb petites feines i l'ajut d'altres exiliats. Ella, molt influenciada per en Josep Carner escriu versos, que fa arribar als Jocs Florals a l'exili, amb els que arriba a ser Mestre en Gai Saber; també segueix amb l'escriptura de contes i narracions breus que li aportaran gran alegries. Però la sort els mira ala cara i Obiols, tornat de nou com el que era: Joan Prat,el 1951 troba feina de la seva especialitat, com a traductor als organismes internacionals (UNESCO, ONU) cosa que no abandonarà fins al dia de la seva mort el 1971. Això fa que la parella canvii de residència sense abandonar, però, la cambra de París, i s'instal·lin a Ginebra. Comença una vida nova.
Al 1949 Rodoreda torna a Barcelona on va trobar el seu fill ja fent el servei militar. Torna el 1957 per recollir el premi Víctor Català que havia guanyat amb el recull de contes "Vint-i-dos contes". Aquesta era la part més positiva, però cal dir que havia participat al "Joanot Martorell" i al seu successor "Sant Jordi" sense ni esmentar-la amb una novel·la que anys més tard seria "Mirall trencat" i el 1960 amb "La Colometa" que ja ens imaginem quina seria després.
Un membre del jurat del "Sant Jordi", en Joan Fuster, va comentar amb un editor afeccionat, novel·lista i també ex-exiliat, en Joan Sales, que "La Colometa" calia tenir-la en compte i Sales la publica amb el nom que tots la coneixem "La Plaça del Diamant". Era l'any 1962 i les aigües del mar no s'obren perquè la Rodoreda inicii la travessa, però tot canvia. (Com a curiositat dir que aquell any també es publicaren les novel·les "Tiempo de silencio" de Martín de los Santos i "The golden Notebook" de Doris Lessing.)
A partir d'aquí ve el rosari de grans novel·les fetes per l'autora: El carrer de les camèlies, Jardí vora el mar, Mirall trencat...passant pel volums de contes, Semblava de seda, La meva Cristina i Viatges i Flors. I la seva darrera novel·la Quanta...quanta guerra. Dic l'última perquè tot el que s'ha editat després de la seva mort -amb un treball de recerca i reconstrucció innegables- són obres inacabades que potser acabarien d'altra manera si l'autora les revisés. Tota aquesta producció li proporcionà un munt de premis, fins i tot la "coliflor natural" que era com ella anomenava al "Premi d'Honor de Lletres Catalanes".
Si llegim les "Cartes a Mercè Rodoreda" d'Armand Obiols publicades per la Fundació La Mirada de Sabadell el 2010, en adonarem de la gran ajuda que fou a l'hora de criticar, corregir i donar consells a l'escriptora. Tant que molt afirmen que ella sense ell no hauria estat la que fou. No sóc d'aquests, però ho volia fer constar, que opinions hi ha de tots els colors.
Deixo aquí aquests apunts sense fer cap comentari sobre l'obra, no els crec necessaris i a més penso que el millor comentari és el que faci cadascú després d'una lectura de l'obra. Que la lectura us sia agradable.
