El dia després de St Jordi.

Llibres comprats al matí a la ciutat

 Sí, avui és dia 24 d'abril, el dia després de St Jordi. Avui la calma torna als carrers i els llibres al seu somni dels justos. Bé, no penseu que això és cap crítica ni res semblant, aquells que em coneixen saben que St Jordi és per a mi un dia molt especial tot i la seva vesant comercial que ha desdibuixat el caràcter cultural que s'espera duna jornada com aquesta. I ahir va ser molt especial, m'explicaré:

Facebook, molts ho sabem és una petita xarxa dins la qual ens deixem atrapar i allà anem donant voltes i predicant les nostres virtuts i les nostres misèries, coneixem personatges de qui no havíem ni sentit parlar, i comencem una relació que, no per llunyana, deixa de tenir la seva calidesa o d'altres que t'omplen el teu espai que voldries més reduït per poder controlar i satisfer més be les qüestions que es puguin presentar, no obstant els tens allà i no fas res per allunyar-los, la seva bona fe els fa innocents del pecat d'ocupació, ells només volen mostrar allò que estimen: música, pintura, acudits o paisatges infinits entre d'altres coses. Però també hi ha aquell personatge que et parla d'allò que a tu més t'agrada: literatura i llibres amb comentaris o ressenyes que són d'agrair ja que et mostren coses idees noves que no havies conegut o imaginat. I l'intercanvi d'opinions crea lligams i complicitats, veus que allò que dius no sempre cau al vuit i que algú t'escolta i completa allò que tu creies ja bo de per se, i a l'inrevés. Trobes noves lectures que no haguessis conegut (distribucions pobres, desconeixement de títols o d'autors, noves versions de clàssics que per fi es tornen a editar), en fi que t'ho passes bé. I un dia, et conviden, juntament amb qui rebi aquell avís, a una petita trobada literària, i et dius: "he de ser-hi". Aquí comencen els dubtes. (Qui em coneix de veritat sap de la meva timidesa, de les meves pors a conèixer gent nova per temor de fer el ridícul, de les meves poques ganes de descobrir nous horitzons si no és acompanyat per algú...coses totes elles d'allò més estúpides en un home de seixanta anys, ho sé, però que hi són i no ho puc evitar). Com et presentaràs?, seràs capaç de fer un bon paper? Paper de què? i tantes i tantes coses més que vaig anar deixant enrere perquè les ganes de conèixer aquella autora eren més fortes que tots els complexos que omplien el meu cap.

Així al migdia pujo al tren cap a BCN, aquest tren, lent i brut que no ens volen canviar ni modificar les autoritats que ja donen por bo, que em portarà fins al centre de la ciutat. Tinc ullats els recorregut que faré fins arribar al destí final, allà a la vil·la de Gràcia. Però primer cal comprar els llibres, sé que els puc trobar a una de les parades de la Rambla Catalunya, però en arribar veig l'atapeïment de gent que hi ha en aquesta artèria de la city. Camino per les voreres laterals per avançar més, en teoria la parada és al final, cosa que la fa llunyana...fa calor, el sol escalfa, penso que els llibreters estaran contents amb aquest temps, però a mi em fa suar i això no m'agrada. L'atracció de certes paradetes em fa perdre uns minuts que són importants, però no ho puc evitar, segueixo...arribo a la Diagonal..."cony!, aquí s'acaba i no he trobat el que busco". Una mica decepcionat desfaig el camí, però ara seguint les paradetes, total, si no trobo els llibres i ja es fa tan tard no aniré a la "festa".

M'aturo amb la gent de l'editorial 3i4 que publiquen de nou l' Obra completa de Vicent Andrés Estellés. Els pregunto per la diferència entre la nova i la que jo tinc a casa publicada per ells. Em fan una explicació completa de les petites modificacions i, a la meva afirmació que costa de trobar a les llibreries em diuen que faci la comanda directament a ells a través d'internet. Els deixo pensant si val la pena repetir la compra; que els poemes estiguin ordenats cronològicament o no, a mi no afecta en la seva lectura, però fer una subscripció a l'obra els ajudaria a seguir publicant-la...Sóc un il·lús, tan pobre com sóc i creient-me salvador de les editorials.

Ben a prop veig la portada d'un dels llibres que busco. M'acosto i allà hi són tots dos, per fi. Observo bé la parada i veig que era la que buscava com a botiga, els comento la situació i riem plegats per la meva confusió. Pago els llibres (molt barats, tot s'ha de dir) i com sóc a prop de l'estació de la Diagonal del Metro baixo decidit les escales i agafo el primer que se m'acosta, amb una mica de sort encara hi seré a temps.

(Això s'ha fet massa llarg i ahir ho vaig deixar sense publicar, avui és dia feiner i se m'ha fet molt tard, però penso que puc acabar la narració)

Quan arribo a l'estació de destí, en sortir del tren, observo un plànol de la ciutat i veig que el carrer que busco no és gaire lluny. Pujo a la plaça, però no sé si és el cantó adequat o no. Començo a mirar els noms dels carrers i no em sona cap, camino una mica ràpid i perdut, travesso  un pas de vianants i a l'altra banda uns escoltes em demanen de comprar una rosa, els dic que no tinc a qui regalar-la, però que podrien indicar-me el carrer que busco. M'indiquen cap a on he d'anar, els agraeixo la informació i torno caminar cap on m'han dit els nois de les camises i els fulards...no sé l'hora que és, imagino que tard. Passats uns quants carrers m'adono que estic perdut, cal tornar a demanar. Un matrimoni amb fills petits m'indiquen que giri i busqui una caserna de la GC "perquè sap on és, oi?" No, no ho sé. No sóc, ni conec res d'aquí.

Però aquesta vegada si que ho trobo, miro la numeració i arribo al portal. Els dubtes tornen al meu cap abans de trucar, però, coi, si he arribat fins aquí, no em tornaré ara. Truco i una veu respon: hola!, no se m'acut res més que tornar la salutació: hola! i sento que la porta s'obre. Entro, encenc el llum de l'escala i pujo -és un primer pis-, a la porta està la dona que només conec per les fotos del "Face" que em veu i somriu: "Quina sorpresa, benvingut!" Ella també m'ha conegut per les poques fotos meves que penjo. Entro i saludo als amics que ja han arribat abans que jo, som poquets, però entaulem una conversa que crec cordial, convencem a l'hostessa que ens reciti uns poemes, mentre prenem alguna beguda, també m'ensenya el seu estudi amb obres d'amics que li han pintat fins i tot un pany de paret...Conec una amiga d'ella a qui vaig recomanar un llibre de Henry Miller que li va agradar i avui està fent fotos i vídeo. Demano que em dediqui els llibres, que és St Jordi i els autors dediquen els llibres aquest dia més que mai. Parlem com si ens haguéssim conegut de tota la vida, estic molt content de la trobada. Passen els minuts i cal marxar, ella ha de signar llibres a una llibreria jo vull tornar cap a casa d'hora per fer una petita compra que demà serà diumenge i no tinc res a la nevera i, a més, vull veure el final de festa a la meva ciutat. Ens acomiadem...li deixo dit que la crítica arribarà quan hagi llegit els llibres.
Ja ho he dit al començament, un dia per recordar. És el "déu" de les petites coses fet realitat.

La  resta és part d'una altra història de pluja, tren i supermercat.

Els dos llibres de la tarda a la "city"