Edward Hopper

No és cap escriptor, és un pintor i dibuixa la solitud. No sé si per blasmar-la o per exaltar-la. No m'importa gaire la qüestió. El poso aquí perquè la seva obra m'agrada molt i em sento molt identificat amb algunes de les imatges.

El dia després de St Jordi.

Llibres comprats al matí a la ciutat

 Sí, avui és dia 24 d'abril, el dia després de St Jordi. Avui la calma torna als carrers i els llibres al seu somni dels justos. Bé, no penseu que això és cap crítica ni res semblant, aquells que em coneixen saben que St Jordi és per a mi un dia molt especial tot i la seva vesant comercial que ha desdibuixat el caràcter cultural que s'espera duna jornada com aquesta. I ahir va ser molt especial, m'explicaré:

Facebook, molts ho sabem és una petita xarxa dins la qual ens deixem atrapar i allà anem donant voltes i predicant les nostres virtuts i les nostres misèries, coneixem personatges de qui no havíem ni sentit parlar, i comencem una relació que, no per llunyana, deixa de tenir la seva calidesa o d'altres que t'omplen el teu espai que voldries més reduït per poder controlar i satisfer més be les qüestions que es puguin presentar, no obstant els tens allà i no fas res per allunyar-los, la seva bona fe els fa innocents del pecat d'ocupació, ells només volen mostrar allò que estimen: música, pintura, acudits o paisatges infinits entre d'altres coses. Però també hi ha aquell personatge que et parla d'allò que a tu més t'agrada: literatura i llibres amb comentaris o ressenyes que són d'agrair ja que et mostren coses idees noves que no havies conegut o imaginat. I l'intercanvi d'opinions crea lligams i complicitats, veus que allò que dius no sempre cau al vuit i que algú t'escolta i completa allò que tu creies ja bo de per se, i a l'inrevés. Trobes noves lectures que no haguessis conegut (distribucions pobres, desconeixement de títols o d'autors, noves versions de clàssics que per fi es tornen a editar), en fi que t'ho passes bé. I un dia, et conviden, juntament amb qui rebi aquell avís, a una petita trobada literària, i et dius: "he de ser-hi". Aquí comencen els dubtes. (Qui em coneix de veritat sap de la meva timidesa, de les meves pors a conèixer gent nova per temor de fer el ridícul, de les meves poques ganes de descobrir nous horitzons si no és acompanyat per algú...coses totes elles d'allò més estúpides en un home de seixanta anys, ho sé, però que hi són i no ho puc evitar). Com et presentaràs?, seràs capaç de fer un bon paper? Paper de què? i tantes i tantes coses més que vaig anar deixant enrere perquè les ganes de conèixer aquella autora eren més fortes que tots els complexos que omplien el meu cap.

Així al migdia pujo al tren cap a BCN, aquest tren, lent i brut que no ens volen canviar ni modificar les autoritats que ja donen por bo, que em portarà fins al centre de la ciutat. Tinc ullats els recorregut que faré fins arribar al destí final, allà a la vil·la de Gràcia. Però primer cal comprar els llibres, sé que els puc trobar a una de les parades de la Rambla Catalunya, però en arribar veig l'atapeïment de gent que hi ha en aquesta artèria de la city. Camino per les voreres laterals per avançar més, en teoria la parada és al final, cosa que la fa llunyana...fa calor, el sol escalfa, penso que els llibreters estaran contents amb aquest temps, però a mi em fa suar i això no m'agrada. L'atracció de certes paradetes em fa perdre uns minuts que són importants, però no ho puc evitar, segueixo...arribo a la Diagonal..."cony!, aquí s'acaba i no he trobat el que busco". Una mica decepcionat desfaig el camí, però ara seguint les paradetes, total, si no trobo els llibres i ja es fa tan tard no aniré a la "festa".

M'aturo amb la gent de l'editorial 3i4 que publiquen de nou l' Obra completa de Vicent Andrés Estellés. Els pregunto per la diferència entre la nova i la que jo tinc a casa publicada per ells. Em fan una explicació completa de les petites modificacions i, a la meva afirmació que costa de trobar a les llibreries em diuen que faci la comanda directament a ells a través d'internet. Els deixo pensant si val la pena repetir la compra; que els poemes estiguin ordenats cronològicament o no, a mi no afecta en la seva lectura, però fer una subscripció a l'obra els ajudaria a seguir publicant-la...Sóc un il·lús, tan pobre com sóc i creient-me salvador de les editorials.

Ben a prop veig la portada d'un dels llibres que busco. M'acosto i allà hi són tots dos, per fi. Observo bé la parada i veig que era la que buscava com a botiga, els comento la situació i riem plegats per la meva confusió. Pago els llibres (molt barats, tot s'ha de dir) i com sóc a prop de l'estació de la Diagonal del Metro baixo decidit les escales i agafo el primer que se m'acosta, amb una mica de sort encara hi seré a temps.

(Això s'ha fet massa llarg i ahir ho vaig deixar sense publicar, avui és dia feiner i se m'ha fet molt tard, però penso que puc acabar la narració)

Quan arribo a l'estació de destí, en sortir del tren, observo un plànol de la ciutat i veig que el carrer que busco no és gaire lluny. Pujo a la plaça, però no sé si és el cantó adequat o no. Començo a mirar els noms dels carrers i no em sona cap, camino una mica ràpid i perdut, travesso  un pas de vianants i a l'altra banda uns escoltes em demanen de comprar una rosa, els dic que no tinc a qui regalar-la, però que podrien indicar-me el carrer que busco. M'indiquen cap a on he d'anar, els agraeixo la informació i torno caminar cap on m'han dit els nois de les camises i els fulards...no sé l'hora que és, imagino que tard. Passats uns quants carrers m'adono que estic perdut, cal tornar a demanar. Un matrimoni amb fills petits m'indiquen que giri i busqui una caserna de la GC "perquè sap on és, oi?" No, no ho sé. No sóc, ni conec res d'aquí.

Però aquesta vegada si que ho trobo, miro la numeració i arribo al portal. Els dubtes tornen al meu cap abans de trucar, però, coi, si he arribat fins aquí, no em tornaré ara. Truco i una veu respon: hola!, no se m'acut res més que tornar la salutació: hola! i sento que la porta s'obre. Entro, encenc el llum de l'escala i pujo -és un primer pis-, a la porta està la dona que només conec per les fotos del "Face" que em veu i somriu: "Quina sorpresa, benvingut!" Ella també m'ha conegut per les poques fotos meves que penjo. Entro i saludo als amics que ja han arribat abans que jo, som poquets, però entaulem una conversa que crec cordial, convencem a l'hostessa que ens reciti uns poemes, mentre prenem alguna beguda, també m'ensenya el seu estudi amb obres d'amics que li han pintat fins i tot un pany de paret...Conec una amiga d'ella a qui vaig recomanar un llibre de Henry Miller que li va agradar i avui està fent fotos i vídeo. Demano que em dediqui els llibres, que és St Jordi i els autors dediquen els llibres aquest dia més que mai. Parlem com si ens haguéssim conegut de tota la vida, estic molt content de la trobada. Passen els minuts i cal marxar, ella ha de signar llibres a una llibreria jo vull tornar cap a casa d'hora per fer una petita compra que demà serà diumenge i no tinc res a la nevera i, a més, vull veure el final de festa a la meva ciutat. Ens acomiadem...li deixo dit que la crítica arribarà quan hagi llegit els llibres.
Ja ho he dit al començament, un dia per recordar. És el "déu" de les petites coses fet realitat.

La  resta és part d'una altra història de pluja, tren i supermercat.

Els dos llibres de la tarda a la "city"

"When the Saints Go Marching In"

Sí, estem vius perquè arriba un dia en què morim. I això passa a tot ésser viu, també a nosaltres, els humans. I els escriptors no són part exempta d'aquesta afirmació. Així aquest cap de setmana ens han deixat dues personalitats molt diferents entre elles, però que a mi m'han apassionat amb la seva obra. L'un, més prolífic que l'altra, tenia més obres editades, tot i que, personalment, només he llegit les seves novel·les, que voleu que us digui, la semiòtica no em va  gaire i de ben segur que serà molt important, però jo només sóc un afeccionat a la lectura de literatura, però em la seva vessant de narrativa o poesia, tot i que llegeixo molt assaig, però sempre de temes d'un interès remarcable per a mi. Estic parlant de n' Umberto Eco, que amb la seva primera incursió a la narrativa, El nom de la rosa, em deixà atrapat des de la primera plana, sense importar-me -ans al contrari- les seves llatinades, ni les incursions a la història real d'aquella baixa Edat Mitjana que tracta de descriure embolicada en una narrativa d'intriga i misteri digna d'un trhiller actual. Després arribaren "El pèndol de Foucault, L'illa del dia d'abans, Baudolino...fins a la darrera, Número Zero que tinc pendent de lectura. Les opinions sobre la seva obra estan molt dividides entre els lectors de classes populars, tot (és una opinió personal) crec jo pel fet que la primera era fàcil de seguir si només et centraves en el cas dels estranys assassinats de l'abadia, però les altres demanaven una mica més d'atenció.

L'altra desaparició d'aquest cap de setmana, la Harper Lee, només tenia publicada una obra fins l'any passat, molts la coneixem, parlo de Matar un rossinyol encara que no tothom sàpiga que l'autora fos aquesta dona riallera  del Sud del USA. L'any passat es va editar una segona novel·la Vés i aposta un sentinella que seria com una seqüela de la primera. Del "rossinyol" Robert Mulligan va fer una versió cinematogràfica  protagonitzada per Gregory Peck fent el personatge d'Atticus Finch que està gravada en la memòria de molts de la meva generació, per molts motius, però a mi em va impressionar l'educació i el saber fer d'aquell home amb els fills i la gent del seu entorn. Jo volia ser com ell.

Javier Marias

Acabada  la biografia de la Woolf era difícil triar una nova lectura que omplís les estones de lleure o, simplement, de descans després d'hores de feina estressant en aquella cofurna en què em passo la major part del dia a fi de guanyar-me les garrofes. Em passa molt sovint, deixo una lectura i el plaer que m'ha proporcionat em fa sentir abromat per la següent que pretén fer oblidar l'anterior, crec que és un comentari que ja he fet més d'una vegada.

Per això vaig decidir-me a llegir la última novel·la de Javier Marias: Así empieza lo malo. 

Portada del llibre

Fa molt de temps que llegeixo aquest autor, fou seguint una ressenya en què afirmaven que li havien concedit el premi de la critica per la novel·la "Corazón tan blanco". No sabia (no en sé gaire més hores d'ara) res d'aquell home, ni em sonava el seu nom, però era un temps en el qual jo buscava noves experiències lectores, canviar d'aire, experimentar noves emocions que no sempre ho van ser, cal dir-ho. Era la primera meitat dels 90 del segle passat. Vaig trobar i llegir l'obra  i he de dir que em produí una sensació rara, els sentiments eren contradictoris, podia afirmar que era una gran troballa i també que allò no ho tornaria a llegir mai més, però el que és segur, i encara ho és avui després de llegir moltes de les seves novel·les, és que no et eixa indiferent: escriu amb una prosa diferent, fa servir els mots adequats a cada moment, evita els neologismes i les seves descripcions, recargolades més d'un cop, et deixen davant de les escenes com si fossis present en el moment...però tot amb un llenguatge que a vegades  dóna la sensació de pedant -tot i que no ho és- perquè no és molt normal en l'ús que fem avui dia d'ell. (Recordeu que tot el que dic i opino ho faig des del més particular dels coneixements que tinc sobre literatura, en breu: un llibre és bo si m'emociona o em tramet algun sentiment i dolent si es fa feixuc de llegir i no diu res que em faci alegrar el dia que el llegeixo. Fàcil, no?). A "Corazón tan blanco" el van seguir "Mañana en al batalla piensa en mi",  "Negra espalda del tiempo", la novel·la editada en tres volums en un principi i ara trobable en un de sol: "Tu rostro mañana" que a mi em va agradar molt, "Los enamoramientos" i d'altres, totes amb un bon regust de boca en acabar de llegir-les, malgrat l'amargor d'alguna de les històries.

Obres de l'autor 

Ara ja he acabat la lectura d'aquesta darrera obra i torno sentir allò de sempre amb Marias, intento esbrinar el per què ho diu d'aquella manera i no d'una altra, però no abandono la lectura i, com deia el meu fill petit: "de ben segur que t'agrada perquè avances bastant cada dia..." Efectivament ha estat una lectura agradable i profitosa. Us deixo un enllaç amb una crítica que van fer al diari "El País":
 http://cultura.elpais.com/cultura/2014/09/17/babelia/1410947959_650791.html.
 Naturalment no és gaire negativa, més tard van apostar per ell com el millor llibre de l'any, cosa que no comparteixo, però ja se sap que les votacions entre col·legues són una mica "estranyes".

Javier Marias

Són molts els que afirmen que aquest autor no diu mai res de nou, tot es previsible...Bé, només dir que en la ficció és fàcil dir coses semblants de qualsevol escriptor-a, com he dit més amunt, a mi m'agrada i per això està aquí. Tasteu-lo i decidiu, que de gustos hi ha molts i per a tothom.

Una nova temporada

Abans de res desitjar un BON ANY a tothom que treu el nas per aquesta pàgina. Primer de tot la correcció i la bona educació...

Fa més de dos mesos que no entra res de nou, ho tinc una mica abandonat aquest --i l'altre també--, blog. No ha estat per manca d'interès o res semblant, ans, al contrari, volia deixar acabada de llegir la biografia de la Virgínia Woolf que arrossegava des de la primavera, però que no volia acabar perquè m'agradava tant la seva lectura que l'anava prenent de mica en mica per allargar el final. Tanmateix les coses són finites i la lectura d'un llibre no es pot alentir fins al punt de deixar-la sense fer i això em passava les últimes setmanes fins que vaig dir-me que prou, allò no podia seguir d'aquella manera. I així vaig aturar qualsevol altre entreteniment i vaig dedicar les poques hores que tinc lliures a llegir i donar per acabada l'obra que tenia a les mans.

Són gairebé 900 pàgines, però si tens una mica d'interès per la Woolf se t'aniran passant com aigua entre els dits de la ma. Una lectura agradable, plena de referències a l'obra deixada per l'autora de "Mrs Dalloway" que ajuden a entendre millor, o potser amb una altra mirada, el què, com i per què d'una vida dedicada en cor i ànima a escriure i fer-ho be, sense concessions a res ni a ningú, cosa que produí una obra, a vegades difícil, però magnífica en el seu conjunt.

No havia llegit mai res d'aquesta senyora: Irene Chikiar. No en tenia cap referència, però quan vaig veure el llibre al prestatge de la llibreria ni se'm va ocórrer mirar qui escrivia aquella biografia, m'interessava la biografiada i prou. (Tinc també la biografia autoritzada que li'n va  fer el seu nebot Quentin Bell a demanda del seu marit, ja vidu, Leonard Woolf, però volia noves visions de la vida d'una dona valenta i decidida sense educació escolar que va saber navegar per unes aigües turbulentes -les de la seva societat victoriana, l'esclat de dues guerres mundials i per sobre de tot això la seva bipolaritat mai diagnosticada com a tal- i va assolir 
fites inimaginables per a una dona en aquells temps, cosa contra la qual va lluitar tant des de la seva obra com personalment i malgrat això mai es va declarar com a feminista, tot i que participava dels actes que aquestes organitzaven.) Ara, un cop llegit el llibre, donaria bones referències de la senyora Chikiar, m'ha agradat molt la seva prosa, concreta, real i ben lligada amb la història que ens està explicant, amb les poques notes necessàries a peu de pàgina, que es deixa llegir amb facilitat i suficient interès per no abandonar la lectura. A més la biografia dividida en capítols que abasten un per un els anys de la protagonista ens transporten amb facilitat a entendre els fets de cada moment.

En aquest país nostre no estem acostumats a llegir grans biografies, i no se n'editen tampoc gaires o gaire bones, però de tant en tant apareix alguna que ens fa sentir una mica més a prop del personatge aquell pel que estem interessats. (No entenc per què es fan tantes biografies de personatges que han  fet tot el possible per destruir el seu món: feixistes, nazis, dictadors. Realment són interessants les vides d'aquests energúmens?) Ho deixo aquí.

Desitjo que la continuïtat sigui més seguida aquest nou any!!!