Il·lusió

Fa mitja hora que he arribat de Barcelona. Com cada any allà fan la "Fira  del Llibre d'ocasió" i, com cada any des de ja fa uns quants que he anat per trobar alguna petita joia per completar la meva biblioteca. Aquest any anava amb un llistat de llibres de Pedrolo, del qual estic completant la seva obra completa editada ((2 volums de moment als prestatges), altres anys tocava Manuel Azaña o edicions del "Quixot"...A través d'internet he vist moltes obres d'aquelles que no tinc a casa i penso que la fira pot ser un bon moment per a buscar-les. He de dir que els últims anys he tornat bastant decebut de l'oferta que els llibreters posaven a l'abast dels compradors, molt reste d'edició, novel·les i altres llibres per omplir prestatges...i molta oferta gràfica, es veu que els llibres il·lustrats tenen molta sortida!!! Tanmateix he après a passejar-me per l'interior de les barraquetes i això ajuda a trobar-hi coses diferents, de les que jo m'estimo, vaja! També ajuda molt observar altres compradors i esperar el seu regateig del qual et pots aprofitar si ells no acaben de realitzar la compra. Això m'ha passat avui en una de les parades. 

Hi havia un possible comprador que regirava llibres de primera edició antics i, entre aquests, he vist que sortia el de la Mercè Rodoreda: "Del que hom no pot fugir". No pogut reprimir el comentari: "Sembla que tots busquem les mateixes obres". Un del grup ha afirmat que era cert, però que demanaven massa per aquella, jo he escoltat que el venedor deia: "Si la vols et puc arreglar el preu i la deixo per...€. " No ha convençut a l'home, però a mi sí i mentre anava per endreçar-la de nou li dic: "No cal, jo si que el vull per aquest preu". L'hem revisat una mica, el suficient per veure el seu bon estat general, malgrat els anys, me l'ha posat en una bosseta de cel·lofana i me l'he endut més feliç que un anís. Aquest era l'últim títol que em faltava per completar les obres de la Rodoreda en primera edició, ja l'havia ullat a internet, però a preus massa cars i avui, vés per on...Per fi totes les novel·les de Mercè Rodoreda acabades en primera edició.

Passejant també he trobat la caseta de la llibreria on tenia ullats els llibres de Pedrolo, m'he aturat per demanar, però aquí no ha hagut bona sort, els tenen a la llibreria, però no aquí, però, de totes, totes, faig un cop d'ull i trobo un apartat de llibres signats per l'autor, i en mig de tots els del taulell trobo dos volums de correspondència de Pedrolo que no em sortia a la bibliografia de la qual jo disposava. Avanço i en una altra paradeta veig que tenen llibres en català separats i m'aturo per si veig algun Pedrolo, cosa que no passa, però si que veig una primera edició de: "Poesies" de Salvat-Papasseit, edició de l'any 1962 feta per l'editorial Ariel, molt buscada per ser la primera amb tota l'obra poètica de l'autor i a més per portar gravats d'en Josep Guinovart...i perquè es va fer una tirada molt curta, 116 exemplars segons diu un comentari del mateix llibre. He vist d'altres exemplars abans, però més atrotinats que aquest, és per això que aquí demano preu, me'l diuen i no dubto a portar-lo a casa...Avui és el meu dia de la sort!!!

Llibres del poeta com aquest se n'han fet poquets, gaudiu:

Realment és una bellesa de llibre. Efectivament avui ha estat un dia d'aquells per recordar, però per bé.

Neruda, Pablo: hombre...poeta

Dia 23 de setembre de 1973, el cop d'estat ha triomfat a Xile. Pablo Neruda està malat, i els fets que han esdevingut al seu país les darreres setmanes agreugen el seu estat, no ho suporta, la seva ànima abandona un cos que tot i ser vell, no ho és tant com per abandonar la vida terrenal...Pablo Neruda és mort.
(això ho escric el dia 23 de setembre, però és tan tard que ho publicaré demà dia 24, més que res per poder ampliar, les dades)

Recordo molt clarament el primer llibre que vaig tenir a les mans del poeta, era: Los versos del capitán. en una edició de l'editorial Losada (quants llibres van arribar a tenir les meves mans d'aquesta editorial!). Tenia jo 16 anys i no havia sentit a parlar mai d'aquell poeta, m'ho va deixar un company de classe a l'institut, eren classes nocturnes i jo era un mamelló al costat dels companys i companyes tot@s més grans  que jo. Aquell noi parlava amb emoció dels versos allà continguts, els rellegia un i altre cop posant un èmfasi no sempre adequat, però que ajudava a entendre que el poeta ens deia coses importants que calia escoltar o llegir.

Però jo encara llegia novel·letes be Martín Vigil, aquell capellà ficat a escriptor que captivava els adolescents amb els seus escrits on pretenia donar lliçons de vida...què manipulats estàvem! Tanmateix les llavors no van caure en terra erma i quan es van publicar les memòries del poeta -recordeu- "Confieso que he vivido" les vaig comprar amb interès recordant aquells versos escoltats a classe. Fou l'inici d'una gran  amistat. Aquelles paraules tan clares explicant el com i el perquè de tota una vida, fins i tot com va fer-se afikiat del PC xilè em van seduir i volia més, el volia tot. Savia que li havien concedit el Nobel, però això personalment no m'importava gaire. n'hi havia molts que ni els coneixia i d'altres que eren insuportables per a mi (aleshores jo tenia 18 anys), però Neruda era altra cosa. la pena era que trobar els seu llegat era complicat, és cert que existien els llibres de la Losada, però no sempre trobaves el que volies...calia esperar el final de la dictadura. Si fem memòria (sempre és un bon exercici) recordarem que sent cónsul del seu país durant la nostra guerra incivil va noliejar un vaixell per fer fugir a més de 4000 republicans espanyols.

...i així van anar arribant noves edicions de la seva obra i podíem gaudir dels seus versos. Jo en parlava sovint d'ell, cosa que feu que un dia una personeta molt estimada, que ja m'havia signat una dedicatòria a les memòries, arribés a mi amb un volum bastant gruixut envoltat de paper de regal que vaig obrir ràpidament trobant-me la que per a mi és la seva obra millor: Canto general. Quin llibre, quantes emocions segons avançava la lectura, encara el conservo com un dels meus tresors de la biblioteca personal.

Recordo que a la dedicatòria hi havia un deix d'enyor o comiat, no sé, clar que era el temps en què jo feia la "puta mili" i ens veiem poc, però compareu segons els anys de cada obra.

Bé, coses que poc tenen a veure amb el poeta, ho sento, però els records em traeixen a vegades.

 

Un breu esbós biogràfic de Neruda fet a la Tv del seu país: Aquí

Ara ja hi ha edicions de la seva obra completa en quasi tots els formats, també en col·leccionables a un preu assequible, però que cal esperar a una reedició per trobar-los-hi. També es troben audio-llibres amb poemes llegits pel mateix autor i multitud de gravacions d'artistes que canten els seus poemes, dels quals jo recomanaria el disc de Paco Ibañez i el de Mikis Theodorakis que fa una versió quasi simfònica amb versos del Canto general, una petita joia.  Es clar que també hi són els cantants i conjunts sud-americans que fan bones versions de la obra de Neruda. Aquí us deixo una mostra de Theodorakis i de Quilapayun.

Més, aquí.

 

 

 

 

 

 

Cinema i literatura

Però, em direu, has dit que parlaries de cinema i literatura, cosa que han comentat i estripat milions de comentaristes i "bloggeros" que al món hi són. És cert, us diré jo, però el cert és que jo només parlaré de les meves preferides, que no són gaires us ho puc assegurar, perquè he tingut tantes decepcions a l'hora de veure adaptacions cinematogràfiques que he decidit no veure segons quines per no ferir els sentiments que els llibres van deixar en mi. Cal dir també que, en alguna ocasió, el fet de veure un film adaptat em va fer llegir l'obra escrita que desconeixia com, per exemple, va passar amb "2001, una odissea a l'espai"; l'impacte visual fou enorme, però calia aprofundir en el guió, quedaven moltes llacunes per entendre. (Cal dir que tenia només 16 anys quan vaig veure el film).

 Són moltes les interpretacions que s'han donat de la lectura o el visionat de l'obra, hi ha gustos per a tot. la meva opinió es va quedar amb el fet que era una novel·la més de SF. amb intencions psicològiques que no m'acaben d'arribar.  Entenc certs missatges subliminars que poden estar darrere d'allò que l'autor ens explica, però no em diuen res de nou si posem el nostre cervell en funcionament. No obstant fa de bon llegir i de millor mirar...És de les poques adaptacions que em van impressionar -encara ho fa- a la pantalla. Dintre d'aquesta temàtica hi ha d'altres títols que han esdevingut quasi mítics, encara que alguns ho han fet amb més facilitat que d'altres, recordeu "Blade Runner" basada en el relat "Els androides somien xais elèctrics?", quan Ridley Scott la presentà ningú donava 1€ per ella, tot i la narració ja coneguda.  Recordeu això.

 

Canviem  de temàtica.
Molts van llençar flors i violes davant la versió cinematogràfica de la novel·la catalana per excel·lència "La plaça del Diamant", cosa que només s'entén des d'una visió sentimentaloide que la senyora Rodoreda no va posar a la seva obra, passa sovint i és una pena. I no és una versió massa desencertada, però quan has llegit l'original...El mateix podria dir d'aquell primer best-seller d'Umberto Eco: "El nom de la rosa"; en van fer una bona pel·lícula, però la narració ens portava molt més enllà d'una trama amb assassinats misteriosos dels quals un monjo espavilat va desenfilant la solució.

També hi ha les grans adaptacions del llibres de viatgers o aventurers que volten pel món per descobrir noves terres o simplement per trobar-se ells mateixos. Així de cop em venen al cap dos grans escrits de diferents moments i experiències, però totes dues són bones històries que, un cop passades a la imatge no perden res de la seva èpica o transfons. Parlo dels diaris de l'explorador rus V. Arsèniev que ens explica els seus viatges per la taigà russa a la recerca de nous coneixements del territori on ens explica la forta relació que mantingué amb un caçador que van trobar durant el seu viatge i que els va acompanyar i fer de guia: Dersú Uzalà. I també del reportatge que un periodista, Jon Krakauer,  va fer sobre la desaparició d'un jove de la classe mitjana americana que ho abandonà tot (quan dic tot, vull dir tot) per fer camí "Cap a terres salvatges", en una aventura sense retorn que mai ningú va arribar a entendre. Ambdós films reflexen
 fidelment l'esperit dels escrits (amb certes permissivitats que pretenen fer-los una mica més amens), i tant A. Kurosawa com Sean Penn realitzen un bon treball d'adaptació

.

Personalment recomano tants els llibres com les pel·lícules. Costa de troba'ls, però no és impossible.

El llistat es faria interminable si afegim la sèrie negra, llibres i films que han agradat multitud d'espectadors o de lectors, encara que no em queda gaire clar que segueixin un camí d'anada i tornada, ho dic per experiència pròpia, ja que he vist pel·lícules que al provar de llegir la novel·la que les inspirava no he pogut avançar gaire. Qüestió de gustos, suposo! Una tria: "El tercer home" "El falcó maltès", "Collita roja", "La gran dormida", són títols que em van agradar a les dues versions, l'autor ajuda, oi?

Acabo per avui amb les versions dels clàssics que he vist, se n'han fet moltes pel·lícules basades en clàssics, personalment, poques d'elles m'han atrapat o m'han fet gaudir com ho va fer l'original de paper, tot i que reconec que alguna em va enganxar com a pel·lícula si no pensava gaire en la novel·la, com, per exemple, les versions que s'han fet de les novel·les de l'autora anglesa Jane Austen: "Orgull i prejudici" "Sentit i sensibilitat". "Jane Eyre">"Alma rebelde" també em va agradar en la versió que va fer Orson Welles. 

Tanmateix si posem l'ull crític en els clàssics més propers: Don Quijote, Tirant lo blanc...crec que el fracàs ha estat total gairebé sempre. Penso que són personatges massa complexos per poder reduir-los com es fa a qualsevol film. Realment no sé si han col·laborat gaire a millorar la lectura dels seus homònims, l'últim "Tirant" va fer que s'editessin nous exemplars, però que es llegís més no és tant segur. Sobre el "Quixot" encara estic esperant la gran adaptació que penso no arribaré a veure, però no perdo l'esperança...

Ha estat un selecció molt petita de llibres adaptats, són milers les versions i ja he dit -ho he dit, oi!- que hi ha moltes adaptacions que ni les conec, cosa que fa que la meva visió sigui restringida. Malgrat tot sempre recomanaré llegir l'original i després direm allò: "El meu plat, la meva pel·li i el meu llibre favorit se'n diuen igual: Tomàquets verds fregits", us sona?

Que les bones lectures us acompanyin cada dia!

Don Quijote de la Mancha

N'hi ha coses que no tenen una explicació molt senzilla, coses que són i, a vegades, et fan demanar com va començar tot... Una d'aquestes coses és la meva fal·lera col·leccionista de diferents edicions del llibre a que em refereixo amb el títol. M'he donat a mi mateix mil raons per complaure el meu propi ego, quina de les quals més inversemblants! Des d'aquella, normal, "que és un llibre que es mereix una col·lecció per la quantitat d'edicions publicades al llarg dels anys"; passant per la de "que be que quedaran posats un al costat de l'altre tots aquests volums!" i acabant amb allò de "m'agrada, doncs ho faré". I ho he fet,be, ho estic fent, avui m'ha arribat l'últim volum, el que farà el 134 d'una col·lecció que comença a depassar l'espai físic que la hi tenia destinat. Però què té el Quijote, per què tanta literatura rere una novel·la des de fa ja més de quatre segles?

Portades de les primeres edicions de les dues parts de l'obra.

Nota bene.- Aquesta serà un ressenya molt personal, cosa que la farà bastant pobre per segons qui, però feia molt de temps que volia fer-la.

Ara ja fa uns quants anys que vaig aconseguir acabar la lectura d'aquesta gran obra, sí, gran, cal dir-ho sense pensar-ho moltes vegades. És cert que no va ser a la primera, per diverses raons: la primera perquè no és llibre fàcil de llegir al llit (parlo del volum que jo llegia aleshores, ara he descobert que hi ha edicions més pràctiques en quant a pes que no a mida de les lletres), també tenia molt a veure la poca predisposició a empassar-me aquell totxo, i finalment cal dir que no li vaig donar l'oportunitat d'arribar a la pàgina 100, cosa que quan vaig fer, i era la quarta vegada que iniciava la lectura, em va obrir la ment a uns personatges que t'estimes mica a mica cada cop més, tant que arriba un moment que no pots aturar-te i continues al lectura de capítols amb títols com:"Donde se cuenta lo que en él se verá" o aquest altre: "Que trata de cosas tocantes a esta historia y no a otra alguna". Realment, Cervantes sembla tal que se'n  foti dels lectors, alhora que posa la curiositat al cap d'ells.

Ara, vistes edicions facsímils de les primeres edicions, un se n'adona que Cervantes escrivia una mica malament, però els seus correctors semblen no voler esmenar la quantitat d'errors  que hi trobem. A més si reflexionem una mica i ens posem al S XVII en què s'edità per primera vegada, ens adonarem que el nombre d'analfabets funcionals deuria ser exagerat, tanmateix creiem que només els nobles i els capellans (no tots) eren menys tanoques que els seus conciutadans; a més l'edició príncep no ens pensem que era d'una fàcil lectura amb aquells tipus de lletra arrodonits i esborronats en motes ocasions al igual que moltes de les edicions posteriors, els estudiosos han arribat ha dir que el paper fet servir en aquella ocasió no era de bona qualitat, més aviat normal, però no dels bons que també n'hi havien ...Què la va fer tan popular doncs? Difícil resposta.No obstant, cal dir que el llenguatge que fa servir l'autor és molt planer -malgrat la inserció de paraules tretes de llibres més antics, que són la causa del seu escrit-, tant que pot ser llegit per qualsevol, o, si voleu, escoltat en una narració. A més explica històries molt creïbles per la gent de sa època, és fàcil doncs creure que arribés a moltes mans o orelles la veritable història d'aquell que volia ser cavaller quan ja no n'hi havien, de cavallers. Mireu el que diu la "Licencia" que trobem en una edició de 1617 feta per la Casa Bautista.Sorita a Barcelona; han passat dotze anys des de la primera edició i dos de la segona part.

"...ha sido tan bien recibido y tantas veces impreso..." (Tercera línea). Cosa que explica l'èxit de la novel·la des de la seva publicació.

Tanmateix els anys passen, fins i tot els segles i continua aquesta admiració, alguns caiem en l'addicció diria jo, i ara ja no ens importa si és un escrit contra els llibres de cavalleries, que també, i cal dir que alguna de les històries paral·leles es fan una mica pesadotes, cal dir-ho, però no dir quines són, que cadascú trobi la seva (si la pot trobar)...per què doncs, tantes edicions, tants assajos, tantes imitacions, etc? Ara és quan jo exposaré la meva versió dels fets i aquí m'ensorraré fins al coll.

Personalment crec que, a més de ser un llibre molt ben escrit, on se'ns expliquen multitud d'històries (se n'ha dit que és una novel·la de novel·les) unes més atractives que d'altres, Cervantes posa en boca dels seus protagonistes una visió del món universal, els fa parlar de gairebé de tot: política, religió, modus vivendi, relacions personals, ètica...i, per damunt de tot això, de llibertat:
"—La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres" Capítol LVIII, segona part.

 Una llibertat que traspua tota l'obra. Per a mi una de les grans raons d'admiració de l'obra.
Catedràtics, doctors, estudiosos i tafaners de tota mena i de tot arreu han fet infinitat d'assajos, ressenyes, còpies i, fins i tot, han fet una possible continuació de la novel·la després de la mort del protagonista, recordem que Cervantes fa morir el seu personatge perquè descansi en pau, però queden els altres: Sancho, la neboda de pocs més de vint anys, l'ama, el barber...etc. Dintre de tots aquests savis es crea una competència per veure qui la fa millor i més grossa, essent nombroses les ressenyes  on es venten les qualitats pròpies en detriment de les alienes. Jo tot això ho trobo com una curiositat dintre d'un gran llibre i, a vegades ho llegeixo, d'altres no. Són divertides les introduccions o notes d'edicions antigues (s XVIII i XIX), per què encara tenen aquell regust ranci de les coses velles que ens fan somriure quan les llegim, ja que allò que expliquen sembla més antic que la pròpia obra que anoten...

 Menció a part es mereixen els il·lustradors de tantes i tantes edicions. Alguns d'ells han fet de l'edició on han col·laborat una joia d'aquelles que els col·leccionistes cerquen amb avidesa, cal destacar Dalí, Picasso, Saura, Segrelles, Vierge i no oblidem el més conegut de tots, encara que per a mi no és el millor, és cert que són moltes les editorials que ho tenen com el millor il·lustrador de l'obra...tot són gustos i contra gustos, colors.

Il·lustracions de Dalí

  

Il·lustracions de Vierge

Per acabar només em queda dir allò que és evident: llegiu El Quixot en qualsevol de les llengües que sabeu, és un divertimento quasi des del seu inici, no us rendiu massa aviat, deixeu que us captivi i no el podreu deixar fins al final. Jo continuaré cercant noves i velles edicions per ampliar la meva biblioteca. Un proper post el dedicaré íntegrament a les il·lustracions només, sense comentaris afegits.