Manuel de Pedrolo ...i 2

Avui he anat al mercat de St. Antoni. És el meu últim dia de vacances i he volgut aprofitar per ampliar les obres d'en Pedrolo que tinc a casa. (No sé si ho aconseguiré, però vull fer un recull de tota la seva obra, si més no, la narrativa, encara que ja he trobat alguna peça teatral). He arribat d'hora i ja era una ebullició de gent passejant entremig de les parades, m'acompanya el  fill més jove que comença a moure's més apresa que jo, cosa que em fa dir-li que faci la seva i que ens trobarem en un punt indicat quan tots dos hàgim acabat. Inicio la recerca, a poc a poc, sense preses, però ben aviat me n'adono que no serà gaire fructífera.Molts llibres, és cert, però tants pocs en català que em sento estrany, com si hagués fet un viatge en el temps a uns dies d'un passat ara ja prou llunyà. Segueixo, amb esperances de trobar alguna cosa interessant, a la butxaca porto el llistat dels 70 títols de la meva col·lecció fins ara, són molts els que encara queden per completar-la! Una volta i res, inicio la segona que acabo sense resultats, però torno a fer una de nova, sempre hi ha racons que queden sense mirar a causa de la multitud que omple les parades...per fi, veig el nom del Pedrolo a la portada d'un llibre, és la segona edició de "Es vessa una sang fàcil", m'aturo i regiro, sota el volum hi ha d'altres, tres més, dos iguals i un tercer, no hi ha sort, ja els tinc...

Anys enrere, recordo que l'autor el tenien separat amb un rètol damunt la pila de llibres on trobaves una bona quantitat d'exemplars...això era anys enrere. Però no defalliré, esperaré  la fira del llibre antic i vell que fan per la Mercè i, potser, la sort m'acompanyi llavors.

Ho volia deixar escrit, no ho volia deixar al sac dels mals endreços.

Aquí podeu trobar una molt bona informació sobre l'autor: àudios, fotos, ressenyes...i molt més.

Vacances

No sé si a tothom li passa, però quan en parlo són molts qui afirmen que es troben en situacions semblants. La lectura, diguem-ho d'entrada és una addicció que costa de superar, un cop hi caus no saps com deixar-la, però hi ha moments que et sents saturat o, potser, tan penjat d'allò últim que has llegit que et sents incapaç d'agafar un nou llibre durant un període  de temps indefinit: dos dies, dos mesos, un any...bé tan llarg no m'ha passat mai, però un mes si que l'he passat sense tornar a una lectura  agradable i profitosa, i ho dic així perquè en aquell temps si que n'he agafat llibres per llegir, però no havia manera de concentrar-me en allò que tenia davant, encara dominava la ment el record de la lectura anterior que volia donar més moments de felicitat o terror, que de tot hi ha i si no em creieu proveu de llegir la novel·la de Jonathan Littell: Les benignes. Una gran narració de les atrocitats fetes pels nazis, molt ben escrita amb un estil directe i sincer, tant que quan deixava de llegir havia d'anar a dutxar-me per treure'm de sobre tota aquella sang que s'escampa al llarg de les seves pàgines. Però avui el tema és un altre.

De fet quan em trobo en aquesta situació encara no sé com sortir-me'n més ràpidament. He trobat, això sí una solució que, sense ser la ideal, ajuda prou bé a fer el salt dins el buit que et queda rere una bona lectura que voldries continuar, però que ha arribar al final. Us explico.

Fa uns quants anys, crec que va ser el 2008, vaig llegir una ressenya al suplement "Babelia" en què parlaven de lectures per l'estiu. Entre altres tòpics que cada any es recorden també n'hi havia un que feia referència, com no, a la novel·la negra. Jo no era molt amant d'aquest gènere, preferia veure'l al cinema abans que llegir-lo, però vaig llegir les recomanacions que l'autor ens donava per passar un estiu acompanyat de diferents inspectors de policia, amb diferents nacionalitats i, fins i tot, gènere: hi havia alguna dona entre tots ells. Recordo que em va sobtar llegir allò que deia sobre un escriptor suec que feia alguns anys havia fet famós un personatge lligat a la policia que resolia els casos d'una manera diferent, quasi diria que més humana, tot això amanit amb un entorn en què se'ns mostrava una societat que no era tan idíl·lica com ens havien ensenyat. A més es reeditaven les seves "aventures" en edició de butxaca molt assequible a les carteres i de fàcil portar a la platja o la muntanya...Reconec que tot això em va engrescar i quan vaig anar a la llibreria, passats uns dies, vaig recordar la ressenya i vaig buscar el primer d'aquells llibres que explicaven els successos  que resolia l'inspector Wallander allà al Sud de Suècia, tot escrit per un autor que em va fer canviar la idea que tenia sobre la novel·la negra: Henning Mankel. I aquí arribà el meu antídot, quan em trobava en moments de buit, la solució era agafar un d'aquests llibres que pots llegir amb la ment ocupada perquè t'ho explica tot tan bé que no has de pensar gaire, només passar fulls i llegir.Tanmateix si ets una mica crític t'adonaràs que entre línies hi ha molt més que un cas del fet divers, l'autor reflexiona sobre el racisme, els poderosos que es creuen intocables, la violència de gènere i moltes més coses, però a mi m'agrada el fet que tot passa en un país on la llibertat és per damunt de totes les coses. 

L'autor i el primer llibre de la sèrie Wallander

Els best-sellers i les novetats editorials (tret dels autors novells i les de petites editorials) no són sants de la meva devoció, m'estimo molt més els clàssics i aquells autors que ens han deixat una obra consolidada, però que encara no he pogut completar. Tanmateix, després de iniciar la lectura d'aquest Mankell he fet les paus amb aquests tipus de novel·la i ara tinc altra sèrie (també nòrdica) que també apassiona i no pots deixar quan comences un llibre de Jo Nesbø explicant  els casos del policia Harry Hole. He de dir que no seran mai un llibre de capçalera,però a mi m'ajuden molt a travessar aquests buit que tinc quan deixo una bona lectura i això per a mi és un plaer en certs moments

L'autor i el primer llibre editat aquí a casa nostra.

Encara som a l'estiu, a mi em van arribar en moments com aquests, us atreviu a compartir viatge amb aquests autors, molt diferents, cal dir-ho, les generacions marquen, però amb un fons que tots dos trepitgen  fort. Els trobareu en edicions normals, de butxaca i a més en edicions de promoció, molt barates.

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Manuel de Pedrolo 1956

"Manuel de Pedrolo és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i, probablement, haurà d'ésser considerat com el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller"
                                                                                            Rafael Tasis, Pont Blau, 1954

Aquesta frase escrita a la revista "Pont Blau" per Rafael Tasis era molt agosarada, ja que Manuel de Pedrolo no va publicar cap novel·la fins aquell mateix any. Tanmateix, si llegim el pròleg a la segona edició de Literatura catalana contemporània, del 1976, trobarem que l'autor, Joan Fuster, s'exclama  dient: "una ànima càndida se'm queixava d'haver-hi dedicat més "espai" a Manuel de Pedrolo que a la Víctor Català". 

Pedrolo, com molts dels nostres autors, viu en una ignorància gairebé supina de la seva obra i de la seva persona, per què no dir-ho. He posat els dos exemples de més amunt per adonar-nos que, en un temps no tan passat com molts volen fer creure, Pedrolo fou un autor de renom i molt llegit si mirem la immensitat de la seva obra publicada. Però les persones tenim un problema molt greu i és que arriba un dia en què ens morim i els autors com el nostre home també. Què passa aleshores? Doncs que, en sa majoria, cauen en l'oblit, un immens pou on la memòria no és capaç de retrobar allò que un dia ens va emocionar, riure o, fins i tot, patir. Sempre ho dic i no em cansaré de repetir-ho: som un país de memòria massa curta.

Malgrat no haver tingut cap capítol propi a la Història de la literatura catalana, que va dirigir Joaquim Molas ni al més recent Panorama crític de la literatura catalana publicat per Vicens Vives; a Pedrolo no li han mancat estudiosos que l'han reivindicat com a primera figura dins les nostres lletres: el ja mencionat, Rafael Tasis, Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó entre d'altres han publicat articles i llibres on han situat el nostre autor en el seu context català i, fins i tot, europeu i n'han explicat l'originalitat i complexitat de la seva obra. Però el sistema literari nostre no ha sabut on situar-lo; tan sols alguna novel·la negra o de ciència ficció continua reeditant-se.

Potser té molt a veure el fet que avui (han passat 25 anys de la seva mort, torno ha dir) llegir frases com aquesta: "Quelcom d'insensat em furgava per la testa, el cor se'm disparava" ens sonen massa arcaiques i no les fem nostres, però una relectura de Pedrolo ens mostraria que es capaç de fer ús de frases del més pur estil ravaler fins a paraules de filiació purament literària. He trobat dins d'articles  llegits fa poc que hi ha qui l'acusa d'imposar "una llengua que es reinventa a si mateixa prescindint de la tradició" així feien disseccions de la llengua de Pedrolo amb uns quants exemples de reescriptura, veiem un: "a despit de la seva inescrupolositat, mai no se m'havia lliurat" >>>>"a pesar de la seva falta d'escrúpols, no havia volgut anar mai al llit amb mi". Joan Triadú deia que confondre llengua parlada amb llegua escrita és tant o més perillós que les pràctiques de laboratori que Pedrolo va fer...

Primera novel·la editada, signada per l'autor, i dos reculls de narracions. (!954-56-57)

(CONTINUARÀ)

Aclariments

Quan un bon dia decideixes posar-te a escriure, penses que les paraules et brollaran gairebé soles perquè el tema s'ho mereix i tu ets prou cultivat per fer-les fluir sense cap recança...Tanmateix la realitat s'imposa i te n'adones que no tens totes aquelles capacitats que la teva ment et mostrava. Pots escriure, dir moltes coses i, fins i tot, fer el tarambana amb combinacions de mots que tal vegada no diguin res a ningú, però que a tu et semblaven d'allò més encertats, i...aleshores què?

Per això aquest aclariment, crec ho deia de bon començament, no sóc cap expert en biografies de personatges literaris, de fet crec que m'agrada molt més l'obra d'un autor que el mateix autor com a persona, cosa que no treu que les biografies, a vegades, moltes vegades, em facin decantar per un-a autor-a o un-a altre-a, però, insisteixo, no és el més rellevant. Posem un exemple que sempre em ve al cap quan faig aquestes filípiques: el senyor Josep Pla és del tot i de tots sabut que va donar ple suport a la dictadura del galifardeu general que ens va matxucar durant tant de temps, crec que ho feia de veritat i jo sóc -no em fa vergonya dir-ho- d'ideologia comunista...vés quina contradicció, oi? Però resulta que el senyor Pla a l'hora d'escriure deixa de banda les ideologies (confesso que em manca molta de la seva obra per llegir) i a més escriu d'una manera que ja la voldrien més d'un i més de cent, escrivint és un geni de la llengua i això qui ho nega ho fa per desconeixement o per pur esnobisme mental. I jo no hi vull caure en aquest parany! Doncs bé, dit això, què en sé jo de Josep Pla? A part de quatre banalitats i tòpics que sempre s'han explicat d'ell, poca o cap cosa, vull dir que si un dia crec oportú fer un post sobre aquest senyor de les lletres em sentiré totalment despullat d'idees a l'hora d'escriure i això em sap d'un greu que s'ha de sentir per entendre-ho.

També és cert que hi ha autors que ja no els llegeixo per pur desconeixement ja que he decidit que no són de la meva vena, a la vida has de triar i decidir allò que vols i allò que no vols i no hi ha acció més lliure que la de llegir, cadascú tria allò que més l'agrada, o no (sempre et pots equivocar) i pot decidir de continuar o buscar noves veus...hi ha tant on triar! 

Tinc la sensació que tot ha quedat molt més embullat que abans de dir res: només volia donar a entendre que si escric és perquè m'agrada...encara que no sempre els coneixements m'acompanyin. Sóc més de llegir que d'aprendre i m'agradaria donar-li un tomb a aquesta premissa.

Al proper post parlaré una mica de Manuel de Pedrolo, autor, com tants d'altres, oblidat i mai prou apreciat malgrat la magnitud de la seva obra. De moment quedeu-vos amb aquesta imatge.

Algunes de les obres publicades d'en Manuel de Pedrolo.

Virgínia Woolf

Voldria escriure una ressenya d'aquesta gran senyora i escriptora. Voldria trobar les paraules adients per explicar la magnitud de la seva personalitat, l'elegància dels seus escrits, pregons quan cal, descriptius d'una època passada, però tan actuals molts d'ells. Voldria saber valorar la seva empenta per anar endavant amb una malaltia que ni els metges li van saber diagnosticar, però que al final la va fer sucumbir i deixar-nos una mica orfes a tots plegats de les seves paraules i actuacions fetes sempre des de la llibertat personal que sentia per damunt de qualsevol altra cosa. Voldria dir tantes coses d'una dona que enamorava i enamora per la seva força en la lluita per la independència de les dones, tan com per la seva bellesa, tan com per la seva voluntat de ser i fer ser cada dia una mica més "culte, desvetllada i feliç" que deia el poeta sobre la gent de nord enllà.

Però les meves capacitats són massa limitades per enfrontar-me a aquest repte. Hauré d'ajudar-me amb les diverses biografies que s'han escrit  explicant-nos la història de com la senyoreta Virgínia Stephen es convertí en la senyora Virgínia Woolf , i com, sense estudis universitaris, per no dir gairebé sense anar a escola, va arribar a ser cofundadora d'un dels grups d'intel·lectuals més influents d'Anglaterra, d'una de les editorials que va gosar publicar tantes obres de renom que les grans editorials deixaven de banda per pensar que no serien prou productives econòmicament,  com va ser una de les signatures més prestigioses de diaris londinencs amb ressenyes que són obres mestres dins del seu gènere, i assaigs que han voltat i volten tot el món amb aplaudiments més que merescuts. Sí, se'm fa molt difícil resumir tot això i més d'una senyora que reclamava una cambra pròpia per les filles dels homes amb recursos per poder desenvolupar-se sense entrebancs ni censures, que demanava un sou per les dones per poder-se independitzar de l'empara del seu marit i que escrivia novel·les amb una qualitat que l'han fet conrear un públic fidel que perdura i crec que perdurarà al pas del temps. Sí, tot això em depassa de molt la meva capacitat i els meus coneixements de l'autora i gran dama de la literatura anglesa.

Diverses edicions de l'obra de Virgínia Woolf  fetes al llarg dels anys.

(CONTINUARÀ)

MERCÈ RODOREDA (1908-1973) ...i 3

  " ...i si un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida"
(Carta de Rodoreda a Pi Sunyer del 29-3-1940)

Passades les penalitats que la guerra els provoca la parella (Obiols-Rodoreda) s'instal·len a París en una cambra de lloguer on van tirant amb petites feines i l'ajut d'altres exiliats. Ella, molt influenciada per en Josep Carner escriu versos, que fa arribar als Jocs Florals a l'exili, amb els que arriba a ser Mestre en Gai Saber; també segueix amb l'escriptura de contes i narracions breus que li aportaran gran alegries. Però la sort els mira ala cara i Obiols, tornat de nou com el que era: Joan Prat,el 1951 troba feina de la seva especialitat, com a traductor als organismes internacionals (UNESCO, ONU) cosa que no abandonarà fins al dia de la seva mort el 1971. Això fa que la parella canvii de residència sense abandonar, però, la cambra de París, i s'instal·lin a Ginebra. Comença una vida nova.

Al 1949 Rodoreda torna a Barcelona on va trobar el seu fill ja fent el servei militar. Torna el 1957 per recollir el premi Víctor Català que havia guanyat amb el recull de contes "Vint-i-dos contes". Aquesta era la part més positiva, però cal dir que havia participat al "Joanot Martorell" i al seu successor "Sant Jordi" sense ni esmentar-la amb una novel·la que anys més tard seria  "Mirall trencat" i el 1960 amb "La Colometa" que ja ens imaginem quina seria després.

Un membre del jurat del "Sant Jordi", en Joan Fuster, va comentar amb un editor afeccionat, novel·lista i també ex-exiliat, en Joan Sales, que "La Colometa" calia tenir-la en compte i Sales la publica amb el nom que tots la coneixem "La Plaça del Diamant". Era l'any 1962 i les aigües del mar no s'obren perquè la Rodoreda inicii la travessa, però tot canvia. (Com a curiositat dir que aquell any també es publicaren les novel·les "Tiempo de silencio" de Martín de los Santos i  "The golden Notebook" de Doris Lessing.)

A partir d'aquí ve el rosari de grans novel·les fetes per l'autora: El carrer de les camèlies, Jardí vora el mar, Mirall trencat...passant pel volums de contes, Semblava de seda, La meva Cristina i Viatges i Flors. I la seva darrera novel·la Quanta...quanta guerra. Dic l'última perquè tot el que s'ha editat després de la seva mort -amb un treball de recerca i reconstrucció innegables- són obres inacabades que potser acabarien d'altra manera si l'autora les revisés. Tota aquesta producció li proporcionà un munt de premis, fins i tot la "coliflor natural" que era com ella anomenava al "Premi d'Honor de Lletres Catalanes".

Si llegim les "Cartes a Mercè Rodoreda" d'Armand Obiols publicades per la Fundació La Mirada de Sabadell el 2010, en adonarem de la gran ajuda que fou a l'hora de criticar, corregir i donar consells a l'escriptora. Tant que molt afirmen que ella sense ell no hauria estat la que fou. No sóc d'aquests, però ho volia fer constar, que opinions hi ha de tots els colors.

Deixo aquí  aquests apunts sense fer cap comentari sobre l'obra, no els crec necessaris i a més penso que el millor comentari és el que faci cadascú després d'una lectura de l'obra. Que la lectura us sia agradable.