MERCÈ RODOREDA (1908-1983) ...i 2

Els anys 30, no cal negar-ho, van ser anys convulsos dins de la nostra història. La biografia de la nostra autora en aquells temps també ho fou, era jove i amb moltes ganes de menjar-se el món per evitar que el món se la mengés, a ella. Compagina la seva labor periodística amb l'escriptura de les novel·les, com ja vam veure;  i ja començava a comptar dins el món literari, segons diverses fonts. Encara que no se sap del cert també se li suposen amors amb un personatge de l'època com fou Andreu Nin. Arriba el 19 de juliol i toca sindicar-se, ella ho fa a la comunista (U G T), a més entra a treballar a la ILC (Institució de les lletres catalanes), depenent de la conselleria de cultura de la generalitat, però impulsada per una colla, dita el Grup de Sabadell, on hi havia: Francesc Trabal, secretari; Armand Obiols, redactor de Revista de Catalunya, editada per la ILC i Joan Oliver/Pere Quart, director general de les publicacions. Déu n'hi do! Ella farà de secretaria del director. A més durant la guerra va tenir una gran activitat en emissions de ràdio i col·laboracions (contes) en publicacions periòdiques.

Arriba el gener de 1939, les tropes revoltades arriben a les portes de Barcelona i Carles Pi Sunyer recomana deixar la ciutat a tot aquell compromès amb la República. El dia 23 surt de la conselleria un bibliobús i un autobús carregats d'intel·lectuals, entre els quals, Mercè Rodoreda, que havia sortit de la casa del C. de Balmes, on s'havia traslladat perquè les relacions amb el marit no eren les més bones.En altre indret Armand Obiols també deixava enrere muller i filla. Es diu que conduïa Joan Oliver -no està provat- i el camí marcava una única direcció: França.

(Una de les excuses de la cacera contra ella era dir que va aprofitar la victòria de les tropes franquistes per marxar a l'exili i així tenir l'excusa per donar per acabat el seu matrimoni que no funcionava)

Primeres setmanes a l'exili. Mireu com ho explica la Pessarrodona al llibre Donasses.

Marta Pessarrodona: Donasses-DestinoBarcelona-2006

De la mateixa autora (Pessarrodona) recomano el llibre: Mercè Rodoreda i el seu temps, Rosa dels Vents-Barcelona-2005, d'on he tret aquesta imatge que em sembla molt representativa de tot el que es diu aquí.

Però n'oblidem que eren temps de guerra i, malgrat l'amor, la mort també els rondava mentre viatjaven per terres franceses. Si podeu cerqueu el relat: "Orleans, tres quilòmetres". Allà descriu amb exactitud un bombardeig dels avions sobre la ciutat vist per un matrimoni de refugiats que s'instal·len en una casa a les afores de la ciutat. Fa una mica de feredat el que explica.

Acabada  la guerra les coses evolucionen cap a millor, però això serà  tema de la tercera entrega.

(CONTINUARÀ)

MERCÈ RODOREDA (1908-1983)

Al seu llibre "Donasses" (Destino-Barcelona-2006) Marta Pessarrodona (per a mi una de les ments més lúcides del país) deia al iniciar el capítol dedicat a Mercè Rodoreda: Entre els diversos esports catalans dels darrers vint anys s'hi compte el de disparar a matar sobre Mercè Rodoreda Gurguí. És a dir la dona que hi ha rere una autora, que no sols ha projectat la literatura catalana, sinó que també ha conquerit, segurament, més lectors per a la llengua catalana que ningú. Per què aquesta nova modalitat de cacera catalana?...Dóna unes explicacions una mica surrealistes que no venen al cas, però en aquest paràgraf ja introdueix dues afirmacions que ningú li pot negar a la nostra escriptora: el malestar que provocava i la projecció de la seva obra com a fonamental dins la literatura catalana.

Mercè Rodoreda era una barcelonina de soca-rel, que l'any 1939 va desarrelar totalment. Us sona la paraula:exili?. Va nèixer un 10 d'octubre de l'any 1908, fou l'única filla d'en Andreu Rodoreda i na Montserrat Gurguí, fill de Terrassa ell, de Bunyol, ella. Vivia en una torre del barri de St. Gervasi amb els pares, un avi vidu -que seria una gran influència per l'autora- i un germà de la mare, en Joan qui, amb el temps, seria el dolent de la història. L'economia de la casa no era tan bona com cabria esperar, això va traduir-se en breus estades escolars per la nena i l'empenta al fill Gurguí perquè fes les Amèriques. Així doncs, amb l'excusa que la nena ho aprenia tot de seguida va deixar els estudis formals, però aixo no la va fer deixar la dèria literària, escrivint  cartes, per exemple, a l'oncle mitificat d'Amèrica que acabava  amb un:Visca Catalunya. L'oncle torna i el dia que ella compleix 20 anys es casen , no sense la vènia del Papa per allò de la consanguinitat. Viatge de nuvis a París, on ella es reafirma en allò que ja sabia: el seu oncle-marit és un avar que no compleix les expectatives...Al cap d'un any neix l'únic fill: Jordi, tanmateix el matrimoni és massa desigual -són 14 anys que els separen-, però es traslladen a un altre carrer també a St. Gervasi.

Però la Mercè escriptora, on era? Va fer-se deixebla d'en Delfí Dalmau per tal d'aprendre la llengua catalana, el qual la introdueix  en una mena de periodisme a la seva revista Clarisme. L'any 1932 publica la seva primera novel·la: Sóc una dona honrada? en una edició que pagà -vés per on- el marit. Però ella és jove, de bon veure, presumida, bastant coqueta, amb un riure esclatant que pot neguitejar a més d'un o una,,,Es congria el que serà la seva tragèdia  i encara ara provoca urticària: una vida sentimental variada.
Als anys 30 publica tres novel·les més: Del que hom no pot fugir (1934), història melodramàtica d'una noia que fuig a la muntanya per oblidar l'amor del seu tutor; Un dia en la vida d'un home (1934), Infuïda per una novel·la recent de Francesc Trabal; Crim (1936), una mena d'història de lladres i serenos molt de moda en aquells moments; i Aloma (1938), Premi Crexells el 1937 de la que el mateix Trabal va comentar al setmanari Meridià: "No és una novel·la més, ni menys encara d'un novel·lista dona. És, i confesso la meva alegria de poder-ho proclamar ben alt, la primera novel·la per la qual si calgués em faria a bufetades amb qui volgués discutir-la. És la novel·la que ens fa quedar millor a tots plegats i que situa la nostra producció actual en un pla honorable al costat de les altres literatures...."

Quatre de les cinc obres mencionades en primera edició

(CONTINUARÀ)

Allà on comença tot.

(Blogger m'ha ben enganyat i he perdut tota la primera entrada que tenia a punt per publicar. Amb tant botó i tanta mandanga he clicat allà on no devia i he fet desaparèixer total la informació escrita. Com que no n'havia fet còpia he de tornar a escriure, i, com que ho faig tot sobre la marxa de ben segur que sortirà una altra cosa, en fi em posaré a fer abans se me n'oblidi la mica que recordo. Quines maneres d'iniciar un blog!!! ).

Llegir és un fet quotidià que ens omple diverses hores al dia encara que molts ni se n'adonen perquè creuen que allò que fan no ho és, de llegir. Però llegim el diari, llegim un correu electrònic o no, llegim les instruccions d'un aparell nou que hem comprat, un Whats-app que ens arriba sense ni demanar permís i, fins hi tot, llegim algun llibre. Tot això ho fem durant els dies de la nostra vida. No obstant, com bé podreu endevinar jo vinc a parlar de llibres i lectures que en un moment de la nostra -de la meva- vida ens han produït aquell plaer que no sempre sabem definir, però que hi és i ens agrada (tant o més que un vídeo que ens envien via Facebook), això vull comentar, com sempre en els meus blogs des d'una mirada molt personal, subjectiva 100%, però amanida amb una mica de coneixements d'altri que m'ajudaran a l'hora de donar dades biogràfiques d'autors o de l'època en què fou escrit el llibre en qüestió.

Diverses portades de la revista Cavall Fort. N'he triat la del No 1 i les altres fetes per en Cesc a qui sempre he admirat per la simplicitat dels seus ninots i la claredat dels seus missatges.

De ben petit, quan anava a la "barberia" ja llegia els còmics (Pulgarcito, Tio Vivo, etc) que trobava entre els diaris i revistes per adults que no m'interessaven gens, era una bona manera de passar l'estona fins que em toqués el torn d'arreglar els cabells, però tot quedava allà. Amb una família (no em fa cap vergonya dir-ho, ni m'ho ha fet mai) analfabeta funcional a causa dels seus orígens més que humils, de pobresa de solemnitat fins que arribaren a Catalunya, fugint de la misèria i la semi-esclavitud a què eren sotmesos allà al poble, cap d'ells sabia molt de lletra, just signaven quan tocava i punt. Això era una bona raó per no pensar en lectures que no fossin les obligatòries a l'escola.

Així vaig anar creixent fins arribar a l'Institut que aleshores era als deu anys. Introvertit com era, no feia moltes amistats i allò de córrer darrera la pilota a l'hora de l'esbarjo em semblava una pèrdua de temps, cosa que em va fer obrir aquelles portes enormes que donaven a aquella sala fosca, plena de grans taules i de prestatges carregats de llibres de tots els colors -encara que predominaven els més foscos, però això últim pot ser fruït de la memòria. Vaig demanar i em van fer signar un full de registre diari (coses d'estadístiques suposo) i després em mostraren el racó infantil on predominaven els contes i còmics, i entre aquests el Cavall Fort enquadernat i Les aventures de Tintin. Era la meva lectura preferida durant aquella mitja hora que disposàvem, literalment els devorava tot i que no entenia ni un borrall d'aquella llengua en què estaven escrits, que jo sabia que era català, però que encara no entenia del tot i no el parlava mai ni a casa, ni enlloc. Tanmateix allò fou el despertar d'una afició i una estima a una llengua que amb el pas del temps ha arribat a màxims desconcertants per alguns (per què vol un metal·lúrgic andalús com tu un nivell D de català?). Oh, la vida!

Qui no ha llegit alguna d'aquestes aventures o les altres del periodista belga.

Passen els anys i un amic també afeccionat a la lectura m'acompanya i em diu que deixi ja els còmics; "això és cosa de petits", em deia,"però a mi m'agraden", li replicava jo. "Vine i veuràs com també t'agradaran aquells altres". Em portà fins uns prestatges plens de novel·les: Salgari, Verne, Blyton, eren noms que es podien llegir als lloms d'aquella selecció que teníem davant nostre. "Mira, comença per aquest de misteri de Blyton, són molt divertits..." I tant que ho eren, un cop llegit el primer ja no podia esperar a llegir el següent, el cuc de la lectura se m'entaforava ben endins i el plaer augmentava dia darrera l'altre. Sort del carnet de préstec que em permetia anar-me'ls emportant a casa...cosa que va durar fins que, per fi, vaig tenir diners per a comprar-me els que a mi em semblaven més adequats. Amb tot encara avui tinc el carnet de la biblioteca per si de cas no trobo allò que busco a la llibreria.